IRONPANIC: Raid Roig 2012, per Txis Txas RAID

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Raid Roig 2012, per Txis Txas RAID

Les coses no anaven gaire bé quan als 10 minuts de l'etapa pròleg del passat divendres, ja estava calat de cap a peus, ple de fang, ortigat, m'havia carregat la llum vermella que portava darrera i m'havia pegat un ostión per culpa dels cordons Salomon.
El final del Raid encara va ser pitjor, però entremig moltes hores d'esport, diversió i molt bon rotllo. I és que la competició del passat cap de setmana era diferent. El Nacho portava anys dient-me que m'apuntés a un raid, però aquesta vegada m'ho demanava ja que li fallava la parella. Tot i ser només dues setmanes després de CdV li vaig dir que sí. Només una trentena d'equips, 60 competidors, i un grup impressionant d'organitzadors d'aquesta sisena edició. El Raid Roig va començar entre amics i la limitació d'equips fa que segueixi sent una competició molt familiar.
Tornem al divendres. Es tractava d'una etapa pròleg que marcaria l'ordre de sortida, de nou sota la pluja i de nou recordant les relliscades pel fang. L'objectiu, acumular tants punts com poguéssim escollint les balises adequades. Després d'una hora i mitja de batalla, aconseguíem ser segons. Bona notícia? No sé, crec que no és bo sortir tant d'hora en un Raid d'orientació, però sempre mola fer podi.
L'endemà ens dirigim cap a Cantonigrós, un any després recorreria els paratges d'Osona, també enfangats, i seguint un recorregut semblant al de la Rupit Taradell, aquesta vegada combinant la bici i el running.

Les etapes es van anar succeint de manera trepidant, amb més o menys dificultat vam anar trobant totes les balises i vèiem que tot dependria del temps. Em va saber greu no estar millor però tot no pot ser, encara tenia fatiga, em molestaven els genolls i la bici quasi no l'havia tocada. Amb prou feines vaig aguantar el ritme del Nacho que m'havia d'arrossegar en més d'una ocasió. Sigui com sigui vam aconseguir mantenir sempre un més que bon ritme i vam arribar molt ben situats al moment fatídic.
Cap de nosaltres volia fer l'escalada, jo tinc vèrtic i sóc un patata, a ell tampoc se li dóna gaire bé. L'experiència però va fer que fos ell qui ho provés, i la veritat és que tot anava de conya fins que de cop i volta va dir que no podia seguir que se li havia sortit l'ombro de lloc.
Aquí es va acabar el nostre raid, tant a nivell competitiu com general, en comptes de gaudir de la xerrameca habitual post competició tot menjant uns macarrons, cap a l'Hospital a que el curessin.
Per sort al cap de dos o tres hores l'ombro va tornar a lloc.
Segona competició que comparteixo aquest any amb el Nacho (després de la Trailwalker) i la veritat és que ha estat tan o millor que la primera. Vam fer un molt bon equip!