Ja tinc el buff de menys de 24 hores, i estic segur que mica en mica aniré paint el que hem fet i estant cada vegada més orgullosos; la sensació mentre ho feia, però, era de no repetir-ho. No perquè sigui molt dur, ni perquè els paisatges no valguin la pena (són espectaculars), ni perquè en els refugis no siguin acollidors, sinó perquè personalment estic fet per córrer i no per caminar. A mi fer excursions m’agrada si són curtes, o si s’acaba en un llac i puc nedar, o per anar petant la xerrada amb els col·legues o si és possible les tres coses a la vegada. El cas és que Cavalls del vent està molt més a prop de 5 excursions seguides que d’una doble marató, en aquest sentit anava equivocat, pensava trobar-me més pistes on poder córrer, baixades trepidants per on cremar quilòmetres passant-m’ho teta i no, les pujades són dures i les baixades més. No en va, l’etapa que més em va costar va ser la baixada del Niu de l’Àliga al Serrat de les Esposes. També he de dir que aquest pensament, aquesta necessitat de córrer, aquesta sensació que la travessa no era per mi, se’m va diluir una mica en la darrera etapa, i en particular un cop superat el Pas dels Gosolans, a partir d’allí una planícia espectacular, baixada molt divertida i pista per arribar al Refugi, em quedaven forces i hagués anat molt més ràpid, però com a mínim vaig poder desfogar-me una mica i pensar que perquè no, repetir algun dia.
Cap a dos quarts de 9 del divendres arribàvem al refugi d’Estasen per a fer les darreres gestions. Allí ens acullen perfectament, ens informen de quatre coses referents a la cursa i ens donen la papereta per anar segellant a més de la samarreta (normaleta). A l’hora de sopar, per cert més que correcte, ens ajunten a la taula amb l’Enric Save i l’Steve amb qui fem bona amistat i resulta que tenim un nexe d’unió, Llorenç del Penedès, on jo estiuejo i ells hi viuen (sens dubte que hi haurà algun entrenament conjunt per la zona). Ells sortiran tot just havent sopat i la veritat és que fan paxoca, segur que faran una bona travessa. Nosaltres ho preparem tot i ens posem a “dormir”. Jo calculo que aconsegueixo descansar una horeta i a les 3 ens posem en marxa.
La primera etapa, d’Estasen a Gressolet, és una baixada forta que es complica si ha plogut, de totes maneres es pot fer i a part d’un parell de punts complicats d’orientació tirem prou bé. El GPS comença a ser-nos útil, i el frontal que m’ha deixat la Moni també. Fitxem al Gresolet i cap al Sant Jordi. Pujada empinada però sense pèrdua cap al coll de la Bauma, d’allí al coll de la Bena es pot agafar per la pista, però nosaltres anem pel camí oficial ja que és una baixada prou maca i assequible. En aquest tram podríem haver anat una mica més ràpid, igual que en el següent on hi ha, després d’un tram encara de caminet muntanyós, una pista bona i seguida. A Cal Cerdanyola parem per beure una mica a la font freda i per comprovar que els peus van bé. I a enfilar pels empedrats cap al Sant Jordi, ja fent-se de dia.
En quant a l’alimentació, i després d’un esmorzar format per un sandwitx de pernil, un plàtan, una mica d’Isostar i un suc, començo a menjar cada hora una barreta energètica. Abans de la darrera pujada em prenc el primer Gel, però no em senta bé.
Tot i no haver baixat gaire fort i haver pujat més lents que el cap de setmana anterior, a Sant Jordi arribem amb una mica de marge. Mengem, omplim camelbacks, quatre fotos i cap avall. És una baixada bona (pista ampla), però tècnica, com que baixo més còmode si em deixo anar en comptes de retenir, així ho faig i vaig esperant de tant en tant als meus dos companys. Creuem la carretera i cap amunt, cap a Rebost.
La pujada a Rebost és dureta però se’m fa curta, hi arribem de seguida (o això em sembla). Decidim fer la primera pausa important, amb canvi de mitjons (en el meu cas també de roba, ja que fins aleshores portava un banyador i una samarreta vells que es quedaran al Refugi), i a posar més vaselina als peus, de moment cap problema.
Mitja horeta després i amb uns cacahuets al cos tirem de nou cap amunt. Hi ha un punt complicat just sortint (5min) ja que el camí segueix endavant, però s’ha d’anar recte amunt. Dura pujada cap al Niu de l’àliga, hi ha un punt en què ja es veu el cim i que s’està caminant a través del pendent, que s’ha d’agafar cap amunt, camp a través per a arribar a la carena. El GPS ens va molt bé per a trobar aquests punts conflictius. Al niu de l’Àliga veiem el Pedraforca (d'allí venim i allí hem de tornar!! Està molt lluny però les forces van bé). Preguntem per l’Steve i l’Enric que han passat segons l’horari previst. Després sabré que han fet una mica més de 18 hores, felicitats.
Omplim d’aigua i cap a la desitjada baixada. Aquí comencen els meus negativismes, es pot baixar, però és molt tècnica i es força en excés, no hi ha trams per fotre-li i descarregar adrenalina, només per estar concentrats, és una baixada molt vertical, només trencada per rampes de pujada que es concreten amb el dur ascens (i descens) a les Penyes Altes, on per cert, ja havia acabat tota l’aigua. Després uns prats ja més agradables, però no sempre ben senyalitzats i la baixada mortal, un pendent exagerat que s’ha de baixar amb precaució, no és perillós, però tant empinat que s’ha d’anar frenant. Els peus comencen a queixar-se. Després pista i cap al Serrat de les Esposes.
Hi arribo amb un punt de neguit, estic deshidratat, començo a tenir punts en els talons on sembla haver-hi butllofes i crec que no hem baixat prou bé, tinc la sensació que ens deixem caure poc i carreguem en excés els quadríceps. De seguida, directe a la font per beure i carregar el camelback i després recupero líquid amb una cocacola, un Isostar (pastilles efervescents) i em prenc el tercer mig sandwitx dels 6 que portava i que per cert van ser bàsics per no saturar-me de barretes. També apunto aquí que les tabletes d’Isostar sí em sentaven bé, però que els Gels de Decathlon els havia deixat a banda.
Seguim per una zona que ja conec d’anar-hi en bicicleta i ja de nou recuperat. Proposo als meus companys de córrer una mica però... sembla que encara no toca, primer era perquè “feia pujadeta”, després perquè “em cremaria”, després perquè “ja tindria temps per córrer”, després perquè “si es corre després d’una pujada, ens podem lesionar” i ara “perquè el terra era d’asfalt”... Doncs ni feia gaire pujadeta, ni estava cremat, ni lesionat, ni havia tingut temps per córrer i la veritat, per un, dos o tres km d’asfalt els peus no es ressentirien. Però semblava que no, que ni córrer en pla i amb prou feines baixant. En tot cas, érem tres i tres havíem d’arribar, així que res, a ritme s’ha dit i a gaudir del paisatge.
De seguida vam arribar a Cortals de l’Ingla on més per precaució que per mal em poso un compeed al taló esquerra, mitjons nous i cap amunt. La pujada de nou se’m fa llarga i més a l’Enric a qui un dolor d’esquena el priva de poder tirar tranquil. No sé si perquè ja portem molts quilòmetres, si perquè en el cim es torna a veure el Pedraforca (i està molt lluny) o si perquè realment és una etapa dura, però aquest tram se’m fa llarg. A més començo a fer càlculs i m’agobia la possibilitat de no arribar al pas dels Gosolans de nit. Sigui com sigui l’Enric puja com pot, però en el pla i en les baixades va tirant i el cert és que arribem al Prat d’Aguiló segons el temps previst i amb marge suficient de no patir per la nit.
El seu mal d’esquena ha remès una mica gràcies al reflex i a un Iboprufè. Per cert, ja estem a menys de tres hores d’arribar, durant el recorregut jo m’he pres un antimflamatori, un paracetamol i ara el darrer antiimflamatori. Pel què fa l’alimentació, cremo els darrers cartutxos, poso dues pastilles d’Isostar al camelback, em prenc el penúltim entrepà i em reservo el darrer per la baixada i m’oblido per fi de les barretes.
La pujada als Gosolans són 45 minuts durs però curts, l’Enric torna a sentir dolor i l’Andrés em comenta que ha estat a punt de vomitar però mica en mica van pujant. Un cop al cim, la vista és espectacular: A la dreta el Cadí, darrera la Cerdanya i davant uns prats verds i extensos on poder anar ràpid. Aquí augmentem el ritme, però molt menys del què voldria (estem acabant i tinc forces, les he de treure). Sigui com sigui anem fent, les planícies porten cap una carena que un cop superada i tot veient el sol amagant-se darrera del Cadí, permeten veure de nou el Pedraforca i la pista que ens portarà cap al refugi. La baixada es per un camí (no sempre ben indicat) que porta cap a la pista, de totes maneres hi ha gent que decideix anar camp a través i no és mala opció.
Quan es fa de nit, no tenim pèrdua, ja estem enfilant cap a l’Estasen on hi arribem poc abans de tres quarts d’onze, de fet el temps oficial serà de 19 hores i 44 minuts. Jo no paro ja que uns companys estan al cotxe a punt de baixar cap a Barcelona i decideixo anar amb ells. L’Enric i l’Andrés es queden a dormir i gaudeixen de l’hospitalitat dels del refugi, tant per sopar com per després esmorzar.
Una bona experiència que em fa perdre fins a dos o tres kilos per arribar al meu mínim històric. Pes que per cert he recuperat en tres dies. Aviat tindré fotos i les dades que ha agafat el GPS del Nico (moltes gràcies).
PD: Sí, Antonio, quizás tengas razón y “estamos locos”.
I totes les fotos...
Objectiu: Baixar de les 24 hores (3:00). En aquest sentit he de canviar el xip i tot i mantenir l’esperit competitiu, saber que mentre baixi de 24 hores ja hauré aconseguit el repte. Per tant gaudir al màxim del recorregut i aprendre al màxim dels meus dos companys.
