Cròniques de Cavalls del vent

Ara fa 4 anys ja vaig fer aquesta cursa, en aquell cas la vam fer en modalitat "quan i com vulguis" la Travessia es pot fer escollint l'hora de sortida i el punt. Aleshores estava a tope i em va semblar senzilla, el proper dia 29 serà una altra història, començant pel fet que vull fer-la molt més ràpid.

Aquesta és la crònica d'aquell dia http://www.ironpanic.com/2008/07/cavalls-del-vent-crnica.html

Per altra banda, un bon amic, el Dennis fa uns anys també la va fer en menys de 36 hores. Quan jo el vaig conèixer era un gordete que s'arrossegava per la muntanya, ara es un fideu de 1.90 que si fa un 10mil en més de 37 minuts es cabreja. Com vibrarem quan torni al seu passat, serà un bon company de trail.

A destacar al jovenet que va conèixer.

El viernes por la tarde salí a las 5 de la tarde, directamente del
trabajo, hacia el refugio Cortals de l'Ingla, desde donde saldría
el día siguiente para iniciar la travessa.
Es una ruta entre 8 refugios del Cadí-Moixeró, que tienen una
altitud entre 1280 y 2510 metros y el recorrido total es de 90 kms
y 4760 metros de subida y los mismos de bajada.

Llegué sobre las 08:00 en el refugio y resultó que el guarda era
el mismísimo récordman de Cavalls del Vent, Kilian Jornet, que
hace 2 años (ahora está a punto de cumplir 18 años!!!) acabó todo
el recorrido en 9:48....... Es un fuera de serie sin igual. Además
sabe cocinar muy bien!
Las previsiones del tiempo eran de las más negativas, y podía
haber sido la causa de que estaba TOTALMENTE SOLO en el refugio.
Nunca he dormido tan ancho...22 camas a mi entera disposición. Así
que, cenar y puntualmente a las 22:00 a dormir. Truenos y
relámpagos hacían temer lo peor para el sábado.

El sábado a las 07:00 en punto salgo del refugio para hacer la
primera mitad. No quería empezar demasiado pronto, más que nada
para tener más margen para acabar el día siguiente en menos de 36
horas. Tenía hasta el domingo a las 19:00.
Intento tranquilizar a mi mujer con un mensaje, pero no hay forma.
Tengo un móvil AMENA y en la montaña es totalmente inútil. La
falta de cobertura hace que se me agota la batería enseguida.......

Ahora los detalles de la travessa:

ETAPA 1: CORTALS DE L'INGLA 1610m. - PRAT D'AGUILÓ 2010m.
Al salir del refugio me adentro en un bosque y la subida se hace
por un barranco complicado hasta llegar en media hora al Collado
de Vimboca (1848m)
Sigo subiendo, ahora muy suave por una cresta hasta el pas del Bou
(2253).
En la bajada tengo el primero de los dos encuentros desagradables
con las vacas... no intentes ir por el camino se ya está ocupado...
Finalmente llego trotando por un prado largo en 2 horas y 31
minutos.
(La organización considera que el recorrido es de 25,5 horas,
siendo esta etapa de 4,5 horas. En vez de disfrutar de la
travessa, ya empiezo a hacer números e incluso me hago la promesa
de que si llego antes de las 15:00 (8 horas) en Sant Jordi (la
mitad de la travessa) que seguiría a hacerlo en 24 horas. Aunque
sea totalmente irrazonable, porque la segunda mitad no tiene nada
que ver con la primera, seguramente estaba influenciado por el
Kilian y por su facilidad de hacerlo incluso en menos de 10 horas).

ETAPA 2: PRAT D'AGUILÓ 2010m. - LLUIS ESTASES 1640m.
Al sellar en mi primer refugio veo por fin a otro excursionista.
También hace CdV en 36 horas, pero al hacerlo en dirección
contrario se queda en un "Bon dia". Algo es algo.
Veo que lleva palos, y me doy cuenta de que me haya dejado los
míos en el coche....
Esta etapa es bastante agradable, porque se trata de una subida
muy fuerte y directa al Pas de Gasolans (desde allí se sube al
Comabona) en poco menos de 40 minutos. Después se baja por prados
muy confortables y luego por una larga pista forestal.
Por fin veo más humanos, un grupo grande, y tras 30 "bon dia"-s
sigo corriendo.
Tardo poco más de 2 horas en esta etapa.

ETAPA 3: LLUIS ESTASES 1640m. - GRESOLET 1280m.
Es una bajada muy rápida, bosque hacia abajo, realmente muy
peligroso, sobre todo sin palos, y me resbalo varias veces,
afortunadamente sin consecuencias mayores.
Llego en 37 minutos a las 12:15 tras un total de 5:15 horas (en
vez de las 9 horas de la organización) Aun tengo la impresión de
que puedo llegar antes de las 15:00 en Sant Jordi.

ETAPA 4: GRESOLET 1280m. - SANT JORDI 1565m.
Ya en la primera subida de esta etapa noto que no voy muy fino.
Tampoco no llevo tantos metros de subida, pero seguramente las
bajadas rápidas de las anteriores etapas me han afectado. Me
cuesta muchísimo hacer los 300 metros de desnivel atajando las
curvas de una pista forestal. Finalmente tardo casi 40 minutos en
un tramo que se puede hacer tranquilamente en 25. Ahora viene una
bajada suave hasta la carretera de Coll de Pal, y luego sigo el
círculo de color naranja (indicación de la ruta de Cavalls del
Vent) durante muchos kilómetros (1 hora trotando) en una pista
forestal hasta el punto más bajo de la travessa. Es Cal Cerdanyola
a 910 metros. No quiero perder tiempo para llenar el camelbag, lo
que después me va a costar muy caro.

La subida de Cal Cerdanyola a Sant Jordi es sin duda el tramo más
espectacular de la travessa, "els Empedrats".
Primero se sigue un camino al lado del río, pero poco después
empiezas a cruzar varias veces este mismo río para después incluso
subir el mismo barranco por las piedras extremadamente
resbaladizas. Aquí se nota que mis Asics Trabucos (Trail) no se
agarren ni mucho menos como las botas. Tras dos casi-caídas la
tercera y la cuarta vez no puedo evitarlo. Con muchísima suerte
caigo bien y solamente me mojo hasta los tobillos, pero faltaba
muy poco.
Al cabo de un rato salgo del peligro y el camino sigue subiendo
muy fuerte. Llevo ya 2000 metros de desnivel en las piernas, y me
he quedado sin agua. De repente me entran unas rampas enormes en
las piernas que casi me impiden seguir. Faltan solamente 200
metros de desnivel, pero me cuesta más de media hora. (Tuve la
suerte de que me adelantara un chico de Manresa que me animara a
seguirle, aparte de darme conversación). Finalmente llego a Sant
Jordi a las 15:43, incapaz de hacer un paso más. Tiempo total
8:43. Totalmente olvidado ya el tema de las 24 horas.
Otro sello, 1 hora de descanso y por el coll del Pendís de vuelta
al refugio de inicio (debido a la cercanía de St. Jordi y Cortals,
45 minutos, podía hacer este "ocho").

Una ducha, una cena de puta madre (Kilian no cena....me parece que
vive del aire. Me comentó que cuando hizo el récord no llevaba ni
camelbag. Solo se tomo 1 botellita de Acuarius y 1 de agua en un
refugio ?!?)

Por la noche llovió de nuevo con relámpagos, con lo que puedo
decir que he tenido muchísima suerte. Solamente me cayeron cuatro
gotas el primer día!!!

El día siguiente desayuno a las 06:00 y a las 06:33 salgo hacia
Sant Jordi.
Paso de nuevo por el coll del Pendís (24 minutos "propina" de
subida + 11 de bajada).
Noto que mis piernas me pesan mucho y no quiero pensar más en el
reloj.
ACABAR es el objetivo. Las rampas de mis cuádriceps no me han
desaparecido todavía del todo, pero esta vez sí llevo los palos.

ETAPA 5: SANT JORDI 1565m. - REBOST 1640m.
Por el bosque hay una suave bajada de 20 minutos por un camino
agradable. Esta bajada me siente muy bien como precalentamiento y
se me quitan las rampas. Subo en 15 minutos un tramo muy empinado
de 200 metros de desnivel (Coll d'Escriu) para después bajar por
un camino ancho hasta la carretera de Coll de Pal (1000 m).
Aquí empieza la subida de 1 hora y 20 minutos al refugio Rebost,
primero suave pero el último tramo bastante empinado. En 2:31
llego finalmente en el refugio.

ETAPA 6: REBOST 1640m. - NIU DE L'ÀLIGA 2510m.
Esta etapa consiste prácticamente de subir lo más directo posible
a la Tosa d'Alp. Es una subida constante pero bastante dura
(no 'suave' como dice la organización) que me lleva hacia arriba.
Los primeros 50 minutos por el bosque y luego por ambientes de
roca sin vegetación que da una sensación de alta montañada. Es
pronto todavía pero empieza a apretar fuerte el sol. Tras una hora
larga llego al Coll de Comafloriu (2184m) y desde aquí ya no hay
camino. Se sube directamente montaña hacia arriba, hasta llegar al
Serrat Gran (2402m). Por fin veo el refugio, pero primero tengo
que bajar 70 metros para luego remontar y hacer los últimos 200
metros de subida. Estoy muy cansado de piernas, pero llego
contento al refugio a las 11:45. Me tomo una coca-cola, disfruta
de la vista y me doy cuenta que no he visto un alma en todo el
día.

ETAPA 7: NIU DE L'ÀLIGA 2510m. - ESPOSES 1510m.
Los ya más de 2000 metros de subida me han agotado, pero en este
punto ya nada me puede pasar. Solamente me quedan tres subidas
pequeñas y 1000 metros más de bajada. Primero hay una bajada muy
rápida de 500 m. que en poco más de media hora me lleve al Coll de
Jou 2024m. Aquí empieza una suave subida de media hora, para
después hacer una última subida muy dura al Pic de Moixeró (les
Penyes Altes), punto geodésico de 2279m. Saludo a un grupo de 6
excursionistas, los primeros de hoy.

Ahora ya todo es bajada, y trotando bajo primero al prat de
Moixeró (un prado maravilloso, idóneo para pasar el día con la
familia), y luego , después de pasar por el Coll de Moixeró
(1972m) hay una bajada realmente alucinante.
Es una bajada de 400 impresionantes metros de desnivel, barranco
hacia abajo, a mucha velocidad. Yo bajo muy mal, pero aun así hago
la bajada en 30 metros de bajada por minuto!!!! Luego la pista me
lleva sin problemas en 2:48 al refugio Serrat de les Esposes.

ETAPA 8: ESPOSES 1510m. - CORTALS DE L'INGLA 1610m.
Esta etapa de una hora es la más aburrida.
Primero se ataja una lazada larga de pista semi-asfaltada por una
subida fuerte de 100 metros, y luego se sigue subiendo por la
misma pista durante 3 kms hasta 1725 metros. Finalmente el camino
se adentra en un bosque, y por tercera vez este fin de semana veo
unas instalaciones de Pick-Nick en medio del bosque, con
instalación de BARBACOA y todo?!?!?!? Pero como es posible que en
un Parque natural se permite hacer fuego??
Al cabo de 20 minutos bajando por el bosque llego finalmente a
Cortals, a las 15:50, tras 8 horas y 42 minutos.

LO HE HECHO!!!! POR FIN EL TAN DESEADO "BUFF BLAU - 36H".
Tiempo total 8:43+8:42 = 17:25. Total horas: 32:50.

Pregunto a Kilian como narices es capaz de hacerlo en 9:48, y me
comenta que todo el mundo lo puede hacer con un mínimo esfuerzo en
menos de 16 horas. Hasta su madre (45 años) lo ha hecho en 16
horas........sin comentarios......



Los tiempos de la travessa:

Día 1:
CORTALS DE L'INGLA (1610) 0:00
Coll Vimboca (1848) 0:29
Pas del Bou (2253) 1:41
PRAT D'AGUILÓ (2010) 2:31 -2:34
Pas dels Gasolans (2430) 3:12
LLUIS ESTASEN (1640) 4:35 -4:38
GRESOLET (1280) 5:15 -5:20
Coll de la Bauma (1577) 5:59 -6:06
Coll de la Bena (1439) 6:32
Cal Cerdanyola (910) 7:24 -7:28

SANT JORDI (1565) 8:43

Desnivel +2390 m - Tiempo día 1 8:43
Sant Jordi-Cortals por Pendís (1786) 0:49 hecho pedazos

Día 2:
Cortals-Sant Jordi por Pendís (1786) 0:35 algo mejor

SANT JORDI (1565) 0:00
Coll d'Escriu (1509) 0:34
Crta Coll de Pal (1010) 1:11
Casa Millarés (1230) 1:34
REBOST (1640) 2:31 -2:38
Comafloriu (2184) 3:45
NIU DE L'ÀLIGA (2510) 4:37 -4:52
Coll de Jou (2024) 5:27
Les Penyes Altes (2279) 6:15
Coll de Moixeró (1972) 6:54
SERRAT dl ESPOSES (1510) 7:40 -7:44
CORTALS DE L'INGLA 8:42

Desnivel +2370 m - Tiempo día 2 8:42

TOTAL Travessa : 17:25 horas (sin contar enlaces).
TOTAL horas: 07:00 - 14:50 = 32:50.

Ara sí que sí Cavalls del vent a tope

No he explicat res, però fa dies i setmanes que tinc Cavalls del Vent al cap: apretant al Mikel per a què entrenés, parlant amb el Presi o buscant companys per fer runnings per la muntanya (ahir vaig sortir sol, després de moooooolt temps).
Tampoc acabo de decidir-me pel calçat, la roba la tinc controlada, crec. Shorts i samarreta per les 4 o 5 primeres hores, que deixaré en algún refugi (Serrat de les Esposes, suposo). Malles i samarreta Magic oficials dels Dragons per la part central de la prova, i samarreta tècnica de màniga llarga més armilla Dragons, shorts Taymory per la part nocturna i protector dels bessons com a la Trailwalker (podrem deixar bossa a Prat d'Aguiló).
El que no tinc clar i de fet és el més important són les Salomon. Una molèstia, que ja us explicaré, més dubtes amb la talla, fan que em repensi anar amb les SLAB tot i que són la canya. El fet de caminar tant i entre tanta pedra fa que les XAPRO2 siguin unes bones wambes per fer Cavalls i de fet fins la setmana passada m'havia decantat per elles. Per "culpa" del Jag, que l'altre dia em va donar una mena de vaselina per posar-me en la part que em pessigaven les SLAB i que va anar de conya, crec que em torno a decidir per aquestes.
La prova final la faré aquest divendres-dissabte quan farem amb el Víc la mitja volta que teníem pensat fer la setmana passada i que no vam poder.

Serà la volta dreta del recorregut de Cavalls del Vent, pujant des de l'ermita a Sant Martí a Sant Jordi, allí sortir del recorregut i agafar el GR 107 (camí dels bons homes) fins el Coll del pendís, on recuperaríem la ruta de Cavalls del vent per anar cap a Prats d'Aguiló, pas dels Gosolans, Estassen Gresolet i Sant martí de nou. Crec que serien uns 50kms max (si no ens perdem poc més de 40)

 

Si algú ens acompanya, serà molt benvingut. 

Primera Jornada de Dragons KIDs, per Guillem

Com els protagonistes eren els nens deixo que sigui el Guillem qui faci la crònica, no va ser senzill per ell, tenint en compte que la mamà estava donant el pit al Víctor i el papà estressat ajudant en  la organització.

Per Guillem

Jo sentia que era una duatló, però la meva bici no la veia per enlloc. Una mica despistat em poso a la línia de sortida, a esquerra i a dreta les bessones, l’Aina i la Clara. El papà dona la sortida i començo a córrer, dos metres després, i ja que segueixo sense veure la bici per enlloc, aprofito que el Pau (sí, sí m’he après el nom del papà) està per allí i decideixo fer la T1. Primera transició rapidíssima: em paro, això els braços i m’agafa. Comença el segon sector, la meva especialitat, recorrem pràcticament tot el circuit i fins i tot avanço a l’Aitana, que no s’ha enterat que s’ha d’anar a coll i encara va corrent amb el Joako. 

Arribant ja a la meta el papà em deixa a terra, segona transició, després del run-arms ara toca de nou run, són només dos metres fins la meta així que m’hi poso però de sobte sento una senyora que es diu Anna que crida “VINGA WILLYYYYYYYYY!!!!!!!” i m’espanto (sóc molt poruc, jo crec que és culpa del Pau que quan vaig néixer estava constipat i cada vegada que tossia m’espantava). El cas és que paro de nou, una mica ofuscat, però recupero els “arms” del papà i entro. Em donen la medalla de finisher i els caramels, i la mamà m’abraça, ella sempre m’abraça quan ho necessito...

Quin gran dia, la meva primera competi.

Víctor

He començat aquesta entrada tres o quatre vegades però no hi ha millor manera d'explicar-ho que aquesta foto.

Què hi podem veure:
1) El Víctor ja està amb nosaltres (és el ser petitó, just al mig de la foto, xafat pel seu germà)
2) El Guillem necessita de tota la nostra atenció (és el petitó que ja no ho és tant des de fa un mes, el que s'està tirant sobre nostre)
3) Intento entrenar tan com puc (es pot veure dels shorts dels Dragons)
4) Sóc immensament feliç (no cal cap detall que ho indiqui i la feinada que se'ns ha girat és brutal, però qui no ho seria amb la gran família que m'ha tocat)
5) La Bea està a pocs dies de tornar (i és que si el Víc està a la foto ja no està dins seu, i em moro de ganes de veure-la de nou fent allò que tant li agrada i que tant necessita, esport)

El Vic esta que se lo lleva la ching...

En la darrera entrada escrivia, “la feina ben feta no té fronteres” aquesta va ser la part del Víctor, però la frase sencera venia precedida de “la feina mal feta no té futur”. No vull dedicar aquesta entrada a dir el què penso però sí vull deixar clar que, una vegada més, els que prenen les decisions cada vegada en saben menys del terreny, tenim consellers o ministres de sanitat que mai han tocat un hospital, de defensa que no saben ni de què parlen i les darreres decisions entorn al triatló em fa pensar que també existeix aquesta barrera entre els que decideixen i els que competeixen.

No fer l’IM de Vichy pot arribar a ser prudent, les sabies paraules de la Pati així ho demostren, però va ser un error garrafal. Primer perquè jo vaig ser-hi i la calor era molt alta, però les condicions no eren gaire pitjors que les patides en alguna edició de Calella ni les de moltes altres competicions. Segon perquè si tu organitzes un triatló al mig de França a l’agost, si no preveus altes temperatures és que ets un il·lús i tercer perquè l’anul·lació ha de ser l’últim recurs (Vichy comptava amb un bosquet on fàcilment s’hi hauria pogut muntar un recorregut de 4 o 5km d’ombra molt més fresca de la que podem trobar a Catalunya, on sumats a uns altres 2 o 3 de sol es podia aconseguir un circuit de 6 voltes de 7km amb totes les condicions de seguretat necessàries).

Tot això ho dic perquè la decisió d’anular segur que no va ser de l’organització del Challenge, de fet han cavat la seva tomba, qui es posarà a preparar una prova 6 mesos abans sabent que si fa calor extrema a l’agost a Vichy te la poden anul·lar i tot a la merda?, però la falta d’alternatives sí va ser seva (el circuit de bici era relativament fresc, i les cares dels participants així ho demostraven).

Víctor, estoy hecho polvo, por suerte he gozado de muchas horas de charlas y entrenos contigo, y lo que es peor muchas ausencias a nuestros entrenos porque preparabas el IM. Lo que te ha pasado es una injusticia deportiva muy grande, hasta surrealista. Pero a diferencia de otras hostias que nos da la vida esta tiene solución, y lo que más me gustó es que te las estás planteando ya. Las dos que propones son validas y todas tienen sus pros y sus contras, ya te di mi opinión: Calella me mola más para poder estar, pero con este criterio tendrías que hacer Cozumel, con tu familia; pero deportivamente Calella es óptimo, puedes llegar a esa prueba tanto o mejor que ahora, Cozumel te queda demasiado lejos, el crédito no te llegaría y la temporada se te haría más larga. Tienes que hacerlo, has demostrado que puedes entrenar como un IM, pero no nos engañemos, lo importante, al menos en esta ocasión, es la prueba, quítate la espina cuanto antes y te ayudará a valorar lo de ahora.

Y entonces, en frío y viéndolo desde más lejos, veremos que esta jornada ha sido increíble. No ha sido el gran día que querías, o queríamos: qué grande hubiese sido darte la sorpresa de aparecer en vez de los dolores de cabeza intentando localizarnos, qué grande hubiese sido que esos ánimos, esa salida, esas fotos fueran viendo a un crack haciendo un IM, qué grande hubiese sido que esos abrazos y lloros finales fueran de ilusión y no de rabia. No pudo ser, pero hemos y has crecido mucho, y sobre todo nos has demostrado que eres un crack, que en apenas año y medio te has hecho querer como nadie es capaz de hacerlo, nos has permitido conocer a los tuyos, nos has unido más al resto.

No eres un IM, pero eres un gran tío, un AMIGO! Y lo bueno es que tener tu personalidad o tu carácter es innato y no se puede cambiar, y en cambio lo de no ser un IM tendrá rápida solución.

Tío, que Bea me permita abandonar a mi hijo el día de su cumple para venirte a ver, que tengas a muchos de los dragons en vilo, que algunos de los que nos escapamos nos peguemos 700km de noche para verte y otros tantos para volver, que todo esto no sirva para verte hacer la prueba que tanto deseabas y que no nos importe es por algo, es porque te lo has ganado y eso mola mucho. Suerte que no nos localizaste a tiempo, para nosotros fue precioso estar contigo y tu padre (y excepto que a algunos les dio por emular a Loeb en las curvas de los Pirineos ;-) todo fue un placer).

Ánimos Víctor

Com diem a Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", así que estoy seguro que te irá bien!

Brutal l’Handbol femení

No és una entrada política, els que em coneixeu ja sabeu què penso respecte a Catalunya i Espanya, però volia parlar de l’equip espanyol femení, i és que admeto que no acostumo a seguir-lo, és més confesso que penso que en molts esports col·lectius, per a o per b, encara hi ha un món entre els dos sexes, tant a nivell individual (només cal comparar la Marta brasilenya amb el Messi, els dos millors jugadors del món) com a nivell col·lectiu, on hi ha quelcom, penso que tàctic, que fa que les noies no arribin al nivell. De la mateixa manera dic que probablement mai arribarem els nois a fer o entrenar un esport com la sincro, o que si bé el triatló masculí va ser espectacular, el femení va estar com a mínim a l’alçada.

Dit tot això ahir vaig al·lucinar amb el partit contra Japó, el nivell d’handbol va ser sublim en tots els nivells, la potència, la tàctica, la intensitat va ser de 10, i per part dels dos equips, un espectacle digne de veure i molt lluny del què hi havia fa ara uns anys. Moltes felicitats als dos equips i a la feina realitzada segur que des de fa temps.

El meu millor enemic

Com m'agrada aquest concepte del "millor enemic" i és que especialment en els entrenaments de muntanya es millora molt perseguint o sent perseguit. Intentar pujar seguint l'estela dels que són millors que jo, donar aquell punt de més, córrer riscos baixant per arribar als ritmes suicides d'alguns dels meus "enemics", així és com estic millorant i sobretot com estic trobant l'esència del trail running.

Cap de setmana 100% natació

Com a mi m’agrada… És una mica irònic, sabeu que en general la natació no és el meu fort, però per contra fer petites travessies sense cap pressió és quelcom molt agradable. Res a veure amb una piscina o amb el segment aquàtic d’un triatló. Tant en el seu moment quan vaig fer travessies “llargues” com les de Sitges o l’Ampolla, com aquest cap de setmana són moments que recordo amb “carinyu”. El divendres perquè vam poder compartir bons moments entre amics, provant material, sóc un fanàtic de poder testar les coses abans de comprar-les i realment els neos ZOOT actuals no tenen res a veure amb el meu FUZION del 2009, que em va costar 300 euros i era l’equivalent a l’actual 1.0 que no arriba als 200.

I què us diré del diumenge, la jugada que ens van fer els de l’ajuntament i els del departament de costes prohibint-nos nedar a Begur no va poder eclipsar el bon dia passat a la platja de Vilassar, on vam poder gaudir d’una travessia de mes de 1.000 els primers 9 nedadors i de 2.000 els altres 9, sempre acompanyats d’unes simpàtiques i gegants meduses. Per a més inri, ens vam trobar nedant juntament amb el Víctor amb el qual vaig coincidir en ritme i vam poder anar comentant la jugada.

Olímpic de Les Angles, moments

Moment 1) Dissabte passades 8 de la tarda el Mikel intentant arreglar la seva bici. Fidel a la seva fama tot va ser un desastre, punxem tres càmeres per un problema mecànic i acabem trucant al Carles qui li salva la vida (això sí, el Mikel s’ha convertit en un expert en canviar càmeres)

Moment 2) La mandra encara hi és però els nervis no.

Moment extra) Bastús, penso que tens prou nivell de natació com perquè se’t faci una muntanya nedar 750 metres, però estic molt content per com et va anar i per això ens vam abraçar al veure’ns.

Moment 3) Primer tram de natació horrible, moltes vegades he escrit que el pitjor, però crec que com diumenge mai. Si un no fica el cap a l’aigua en les primeres braçades ja no hi ha volta enrere, la respiració s’accelera, augmenta l’agobio, i ja és impossible recuperar el ritme pausat que et dóna una bona natació. Per sort meva eren tres voltes curtes, així que només calia esperar a sortir de l’aigua i refer les coses. De totes maneres mala natació.

Moment 4) Mai m’havia costat tant treure’m la part de dalt del neo, no ho entenc. Em xoca veure al Marcos sortint de la T1, després m’explica el perquè, diguem que no havia fet tots els deures abans de començar.

 

Moment 5) Surto en bici i res a veure amb Banyoles, aquesta vegada les cames responen.

Moment 6) Després de passar i xerrar amb alguns dragons arribo al Mikel, li demano si tot bé perquè està baixant molt lent, tema de confiança. Sigui com sigui jo vaig ràpid i recuperant posicions però no considero que me l’estigui jugant.

Moment 7) Primeres rampes i zascas el pinyó del 28 em salta i es surt la cadena. Al marge del temps perdut que és poc, se’m presenten dos problemes, tornar a engegar en una rampa del 15% i no poder posar el pinyó gran. Fer els 3kms aquells amb un 39.26 va ser una agonia que encara avui estic pagant amb dolor als ronyons i més desgast muscular del considerat. Pels que hi aneu en un futur, és una pujada de compact.

Moment 8) Arriba el Mikel a la meva alçada, és millor pujador i ell sí porta una bona cadència. Xerrem mentre seguim pujant, em diu que no ha vist encara al Joako i li ensenyo que el tenim al davant a uns metres, porto quasi tota la pujada veient-lo sense poder retallar res.

Moment 9) Xerrant mentre pugem em diu "què cabrón, jo aquí amb tu i després em fotràs l'hachazo a la baixada" Penso que és un exagerat perquè ja no queda quasi baixada, però tenia raó.

Moment 10) Subidon del gel GU ENERGY Roctane (no em paguen, però realment juntament amb Nutriesport són els que més subidon em donen), més arribar per fi al meu terreny (fals pla) fa que m’acceleri i faci un molt bon final. Quan el supero xerrem una estona amb el Joako, em comenta que té problemes amb la cala. L’animo. Hay que rebajar esos nervios!!!

 

Moment 11) Segon subidon. Arribada a boxes amb tots els Dragons literalment cridant. La Bea diu que una de les raons més grans per les que vol tornar a competir és per notar la sensació que es té al rebre aquests crits. Quan ella era Dragona activa no teníem tanta claca.

Moment 12) Començo a baixar per la rampa del circuit de run, més menys en el km 6 o 7, he corregut ràpid però m'he reservat per, una vegada arribi a baix, fer l'sprint final per la presa i el bosc (2kms i pico). Només aleshores puc tenir referència dels que venen darrere, ja que ens creuem. Veig al Mikel pujant, vaig còmode i calculo 4 min de diferència i no puc evitar dir-li "4 minuts, no tens res a fer" mentre piquem de mans. Ell ja no ho veu però aleshores rampote a l'isquio i començar a calcular si amb els 2 o 3 que em queden em podrà retallar els 4 min (m'havia avançat amb la vacil·lada, jajaja), per sort, modificant la manera de córrer i ja en el pla, la cosa amaina, no puc fer l'spint final, però al menys sé que no em retallarà. Un plaer competir amb tu, si no haguéssis baixat com una iaia i no haguéssin retallat la natació hagués estat molt renyit!

 

Moment 13) Seguit del Mikel, el Joako i després el Víctor del qual no havia sabut res des de la T1 i veig que ha recuperat amb el seu running elegant i ara està fent un bon parcial, normal, ell és “de llarga” i ara és quan es comença a trobar bé.

Moment 14) Amb la feina feta arribo al punt de sortida i començo a rebre els primers ànims, li faig un gest a la Isa que és la que primer s’ha col·locat. I vaig veient a la resta, l’sprint de la Bea per donar-me el Guillem i poder entrar amb ell és millor que el meu. Gràcies a ella valoro molt més el què faig i tinc ganes de tornar-li tot el que m’està donant.

 

Moment 15) Em quedo amb les abraçades entre tots nosaltres mentre anem arribant. Sé que són sinceres. I en especial veure arribar al Martí, i amb bona cara...

Només part dels que estàvem allí, alguns havien competit el dia abans i d'altres encara ho estaven fent...

Dades:
Pau Cortadas Guasch 53è (de 205)
Temps total: 3.20.42
Primer classificat 2.49.26
Natació (més curta): 26.13 (97)
Bici (55km): 2.02.34 (58)
Run: 47.25 (24)

Clínic TEST de ZOOT

Comparteixo aquí una proposta dragona pel proper divendres 13 de juliol, crec que val molt la pena.

 

Més info a:

Clínic/Test de neoprens i wambes ZOOT

Pocs però ben avinguts

Gràcies a la presència del Lluís, els 4 dragons que vam sortir a correr el passat dijous vam tenir cobertura mediàtica.

I’m here to win

M’encanta guanyar, però no m’agraden els sacrificis per a aconseguir-ho, per tant si guanyo bé, sinó també. Aquest esperit competitiu, que penso que ha de tenir qualsevol que vulgui ser un bon esportista (encara que sigui competir fent un esprint en un entrenament, o competir contra un mateix posant-se reptes cada vegada més complicats), aquest esperit és l’eix filosòfic del llibre del Macca, un guanyador com pocs he vist.

Fa uns mesos el Charly havia de venir a casa per a poder disputar la Marató de Barcelona, al final no va poder ser però igualment em va enviar un regalet. Jo li vaig dir que no calia i per sort no em va fer cas. Últimament he llegit molts llibres relacionats amb l’esport, el del Marcel mateix és molt bo, millor del què pensava, però el del Macca els supera a tots en escreix. Hi ha trucs, maneres de pensar, vivències, opinions i sobretot descripcions perfectes de les seves experiències a Kona. Sempre ho he dit, no em preocupa no poder córrer una marató per sota de les 3 hores, però sí m’encantaria poder tenir el nivell per a aconseguir un slot per Kona. Una utopia en el meu cas.

El Chris McCormack és un autèntic follonero, no posaria la mà al foc per ell, la majoria de triatletes que el coneixen l’odien, i ho fan perquè és un tio que diu coses que els altres no volen sentir, que li agrada utilitzar la besant psicològica per a guanyar les curses, tant pot dir que guanyarà segur com que els favorits són els altres, i ho fa pensant en les frases que més mal faran als seus rivals. Se’n riu de la filosofia Ironman, ell està a les competicions per guanyar, a qualsevol preu dins de les normatives, no ho comparteixo a nivell amateur, però si ho entenc a nivell professional.

A mi una persona així m’agrada, no m’agrada la hipocresia, no m’agraden aquests que diuen que només volen acabar una prova, o que els és igual com ho facin o que l’important és participar. No dic que no sigui així, però ho sento, no em crec que dins de cadascú de nosaltres no hi hagi aquell punt competitiu, aquelles ganes de fer una competició en 12.59 en comptes de 13, aquelles ganes de superació tant bonica. A més això enganxa, i qui ha fet una cursa de 5km després l’ha volgut fer de 10, i després ha volgut baixar dels 50 min, dels 45 i provar el triatló...

Així doncs, a tots aquells que tingueu un nivell mig d’anglès (s’entén bastant bé) i tingueu ganes de llegir sobre algú que ha estat un dels punters del triatló en els darrers 10 anys, us recomano el llibre on el Macca escriu sobre la seva vida triatlètica, va molt de sobrat, ja us ho avanço.

Explica des de coses tan humanes com que en guanyar el segon mundial a Kona va parar atenció a l'imatge traient-se les esponges i cordant-se la cremallera, perquè en la primera edició es veia com si tingués pits, fins a d'altres tant i tant interessants com com va conseguir evitar la deshidratació als Lava fields.

Més info a:  http://triatlon.com.uy/triatlon/2011/05/im-here-to-win-estoy-aqui-para-ganar-chris-mc-cormack/

I sobretot aprofito aquesta entrada per agrair-li el regal al Charly Triballeau a qui vaig conèixer patint en una marató, però que en un any ha anat millorant i millorant el seu nivell i que com mots d’altres s’ha aficionat al triatló. Merci beaucoup.

PD: I també dir que sóc un fan total de l'ANDREAS RAELERT.

NEWTON sense CHI o CHI sense NEWTON no funciona

Ens estem tornant uns fantasmes... Jo el primer. Veig els pros caient de puntes i vull fer com ells, llegeixo el llibre correr Chi i vull provar de fer-ho, però compte, com tot amb treball es pot aconseguir, però no ens hem d'obsessionar. Els pros porten des dels 5 anys entrenant la tècnica, la seva musculatura s's'h adaptat a un running treballat moltes vegades sobre el tartan, utilitzant les puntes. Nosaltres, portem anys i anys, des de la infantesa, corrent d'una manera, a aquestes alçades (al menys a les meves) el cos ja està molt atrofiat i canviar-lo és difícil per no dir impossible.
Des de fa poc que ha sortit una marca, NEWTON, que reforça la part frontal de la sola per a amortiguar aquest impacte frontal dels bons corredors. Fins i tot en les versions més Pro, el taló està literalment 0 reforçat.
Sóc molt fan de NEWTON, he vist gent al meu voltant a qui els hi han solucionat problemes, molèsties vàries, però aquestes molèsties venien precisament de l'impacte amb el terra. Encara recordo una conversa amb el Víctor: "el pódologo me ha dicho que no corra de puntas que me irá bien para la rodilla", vaig pensar, no te fastidia, un que corre bé i l'intenten corregir. De seguida em van venir al cap les NEWTON i senyors, ja se n'ha comprat dues en 3 mesos. Els problemes han desaparegut.
Però en el meu cas no té cap sentit, una errada habitual, que vaig cometre, és pensar que les NEWTON fan que corris cap endavant, amb les puntes, i no és en absolut així, la relació no és bidireccional: si corres amb les puntes, no ho dubtis, utilitza NEWTON, però sinó, no pensis que les NEWTON faran les coses per tu.
Dit això, us animo a probar-les i també a llegir el llibre correr CHI, bona part del què explica són coses sabudes, però també té algun capítol molt interessant.
www.newtonrunning.com
Correr Chi

ZOOT KIAWE

Quantes vegades he escrit en aquest bloc que volia comprar unes ZOOT, però no trobava el model ni el moment. De fet fins i tot ja havia parlat de les KIAWE.
I aquesta vegada coincideixen tots els factors, per fi unes ZOOT realment voladores (pensades pel Gómez Noya), colors Dragons, i disseny espectacular. Aquest cap de setmana a l'estand de SBR les tenien i les vaig trobar espectaculars. No hi ha més, me les compro!!!!

Aquí tota la info http://triatlonblog.es/?p=2815

Triatló Sprint Banyoles 2012

No podria parlar d’un triatló lamentable, però no va ser bo. Quan quasi faig el mateix parcial corrent que nedant és que alguna cosa no ha funcionat. Puntualment, quan havia estat bé, ho podria haver justificat amb una bona natació, o amb una bici agressiva, però no em vull enganyar, no va ser el cas.

No arribava en les millors condicions ni físiques ni sanitàries, però un xute de Flumil, Couldina i Licipaina feia que a l’hora de sortida estigués més o menys bé. La llarguíssima natació es podria resumir amb el pensament que em rondava pel cap tota l’estona “perquè he escollit un tri amb natació a llac i sense neo?”. Al final va ser menys dolenta del què m’esperava. De fet pitjor va anar la transició on em vaig ficar per un passadís que no em tocava, 30 segons extres i ja estic. Però merda, començaven les males sensacions, vaig ràpid però no suficient, tinc un grupet de 3 o 4 ciclistes a qui no retallo.

No és fins a la primer pujada que m’agafen uns altres tres o quatre i aleshores sí que ho he de donar tot.  El desgast dels primers kms ha estat estúpid però ara no em puc lamentar, o ho dono tot o em quedo i a la merda la tri. Poc més endavant ja ve un grup més gran, liderat per dos o tres veterans que han sortit 6 minuts per darrera nostre. És aquest el moment clau. Sempre dic que les tris curtes i amb drafting són una loteria, però cal comprar molts números, a mi els que donen en el primer segment se m’escapen tots i per tant n’he d’anar replegant a la bici. Però no regalen res: cal patir per agafar grups, cal patir per aguantar el ritme, les estrebades, anar davant costi el què costi, i saber quan regular i quan descansar. Tot i el meu moment trist de forma vaig gestionar bé les poques energies que tenia, però he d’estar millor per anar un punt més ràpid.

A diferència d’altres vegades els meus relleus van ser testimonials, m’hagués agradat tirar, crec que s’anava massa lent baixant, però no em veia capaç. Amb bones cames, haguéssim reduït un minut fàcil.

L’agonia, jo crec que fruit de falta de running però sobretot de bici (m’havia esforçat més del què tocava), va començar des dels primers metres de running. Un sempre s’oblida del patiment, sinó ja ho hagués deixat fa temps, però us puc assegurar que no recordo un tercer sector tant dur com el primer km i mig. Quines ganes de parar, de vomitar, em va tornar de cop la delicadesa física dels últims dies. Quina debilitat! Dit això també és cert que un circuit de dues voltes de 2.5 (per cert clarament més curt, perquè no crec que rodés per sota de 4min/km), fa que de seguida vegis el final, i a la segona vaig recuperar sensacions i vaig poder anar si més no, còmode.

Detall: Vaig córrer amb les Diadora, no m’agraden perquè la sensació és que no m’agafa bé el peu, però es nota que són de tri, al tirar-me aigua per sobre em van quedar xopes i en poc menys de 150 metres ja estaves eixutes.

Detall d’avui: He de parar, porto massa dies arrossegant la faringitis,  i he d’anar en compte amb els processos virals. El meu gran metge particular m’ha dit que millor repòs i com a molt iboprufè. També m’ha recomanat que m’oblidés d’anar amb ties durant uns dies. La veritat és que no fer esport serà duríssim però el segon tema ja el tinc molt entrenat.

Dades: CORTADAS GUASCH, PAU BARCELONA DRAGONS TRIATH 0:16:43 (276) 0:35:39 (147) 0:19:51 (207) 1:12:13
http://www.triatlon.org/competiciones_12/sites/triatlon_banyoles/resultados.asp

Sabatilles de TRAIL RUNNING

Bon resum de les principals sabatilles de trailrunning, tot i que trobo a faltar les Brooks Cascadia, que segur que està entre les tres més utilitzades al circuit. També em fa gràcia el coneixement dels corredors de trail que hi ha "lo que seria los keniatas del trail running como Kilian Jornet, Kilian Jornet o Kilian Jornet..."

Per amor a l'art

Cal competir? Ahir sortia amb una colla de cracks a fer una mica de running nocturn per la muntanya, si bé he vist molts culs en aquest retorn, ara portava uns dies trobant-me millor (en porto dos que no, però això és una altra història que ara no vull explicar). Malgrat estar bé, ahir dilluns ja m'havien advertit que em preparés, que m'esperava un d'aquells dies en que mentre uns van per davant xerrant, uns altres (per no dir jo) anem darrera traient el fetge. Les circunstàncies no m'eren favorables, però malgrat tot, res hagués pogut fer contra els meus companys de batalla.
Més enllà d'això, i si bé hi havia de tot, alguns d'aquests superdotats no competien, ho feien per amor a l'art. De seguida em van venir dues reflexions: "és curiós poder fer un top10 a les curses i dedicar-se a saltar per les muntanyes" i "Sort que molts d'aquests no competeixen perquè els que flipem per estar entre els 5 o 10% primers en una comptició passaríem a estar molt més enrere."
Parlant amb un d'ells li explicava que de fet a mi no m'agrada competir, però que ho necessito per aixecar-me del sofà. Moltes vegades sortiria a fer una mica d'esport, però sincerament sense aquell plus que et demana la competició mai arribaria a fer tots aquells entrenaments tan durs i horribles que et permeten 1) ser competitiu en una cursa, i 2) (I més important) gaudir dels entrenaments. I és que això també és cert, m'agrada sacrificar-me per, sobretot, poder ser capaç de córrer o anar en bici amb l'única preocupació de gaudir del camí (sense pensar en les cames, les pulsacions, l'aigua...).
En el meu cas el triatló és la màxima expressió de la necessitat de competir, m'encanta entrenar les tres disciplines, m'encanta com et posen en forma, el fons que et dóna la bici, el volum que et dóna la natació i una vegada més el fet de gaudir quan ja estàs bé, però em costa. Em costa anar a nedar, em costa pensar que em passaré hores a sobre la bici i que hauré d'aforontar rampes dures i fins i tot, malgrat la meva passió pel running, em costa desenganxar-me de de la mandra, de la casa, de la família... per anar a córrer.
Dit això, ahir no hagués sortit a córrer si no m'hagués sorgit l'Evasion Spirit Trail, i tot i que no em va agradar deixar a la Bea i el Guillem de 9 a 11 (i més sabent la nit que ens esperava), va ser un running espectacular amb gent molt bona i molt maca i dels quals sé que n'aprendré molt, en tots els sentits.

Canvi de plans

Doncs tenia una entrada pensada referent a com plantejava els entrenaments per aquesta temporada però gràcies a l’Edu i a www.runningway.net he canviat els plans. La meva idea era fer una planificació treiatlètica d’aquí a Les Angles, entrenant per igual les tres disciplines o fins i tot ponderant més la bici i la natació. Després una setmana de semirelax i a fer kms i kms de running fins a Cavalls del Vent.

Però resulta que a finals de juny podré participar a part de la Evasion Spirit Trail, concretament a la tercera etapa, de 53.5kms http://www.spirittrailevasionrunning.com/ Ja ho explicaré amb més detalls, però el cas és que ara, sense deixar la bici ni la natació esbiaixaré les meves hores d’esport cap el running, a més estic gaudint com mai de la muntanya, així que no serà difícil. Sé que serà un handicap per les dues tris, però com sempre dic, són distàncies on tu hi poses el grau de patiment que vols, així que serà qüestió de ser més conservador (i fer el darrer parcial a tope!)...

Us deixo aquí el vídeo de la prova, atenció a l'eslogan final!!!

Cavalls del Vent 2012

Què fàcil era quan podia explicar el dia a dia, ara tinc tantes coses a dir que no sé mai per on començar, però aniré al més important i és que torno a Cavalls del Vent. Si bé els arguments per fer-la s’han anat una mica en orris, tinc moltes ganes de realitzar una bona competició en una temporada en què he perdut les ganes de fer triatló, només el fet de pertànyer a un Club i poder compartir moments divertits amb els meus companys han fer que m’apunti a dues tris, surtin com surtin.

El cas és que m’havia plantejat fer Cavalls del Vent perquè molts del Club hi anàvem, vaig pensar que tant de groc per les muntanyes estaria guai, però en el sorteig hi vam entrar només 3 de 10 (això sí, aniré ben acompanyat del Mikel i sobretot de la passió del Pressi). L’altre argument era puntuar per l’UTMB, però crec que saltarà un any, tenint en compte l’any que m’espera amb l’arribada del Víctor prefereixo dedicar el 2013 a puntuar i el 2014 a atacar el Mont Blanc, aquell any ja podrem fer un desplaçament familiar cap a França.

Malgrat aquests contratemps, el fet de ser l’únic objectiu de la temporada fa que creixi el meu interès per aquesta competició i fa que per fi hagi trobat les ganes de tornar a córrer, tornar a exprimir-me. Segueixo sense perdre pes i no he superat del tot les lesions, però en sortides curtes per la muntanya em començo a trobar bé. Els entrenaments amb el pesat del Nacho, que no vol ni trepitjar la carretera de les Aigües fan que els migdies del Marc i meus siguin una hora de muntanya constant, pujant i baixant a saco.

Si m’agrada l’últratrail és perquè et permet competir mentre vas xerrant, i en aquest sentit el Mikel és la companyia ideal, no perquè sigui molt xerrador ;-) sinó perquè estic segur que podrem fer molts i molts kms junts i que no em frenarà gens, ans el contrari, que m’exigirà especialment en les pujades, on jo sóc més diesel. La pena és que comptava també amb el Coke, qui ens hagués fet baixar a saco, crec que tots tres haguéssim fet un equip perfecte i compensat.

En fi, ja aniré parlant del tema, que hi ha temps, m’estic mirant unes wambes més lleugeres que les XA PRO i tinc actualment dues o tres candidates. Ara de moment toca centrar-me en la triatló de Banyoles, estic intentant nedar a tope, perquè arribo molt peix (mai pitjor dit).

Per cert, indignant que no hi hagi acord amb la Federació de Triatló i em facin pagar l'assegurança.