Vaig fer la Cursa dels Nassos sense ganes ni entrenaments però amb la pressió d’estar en forma i la necessitat d’anar ràpid per aprofitar-ho. És això el que li vaig explicar a l’SlowPepe, àlies Josep, just abans de la sortida a la qual cosa ell em va contestar “per mi no ho facis”.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
7 comentaris:
Complicat el moment esportiu que estàs visquent... crec que ho tens clar, que el que més importa és el camí, el dia a dia... així que només et puc dir: ànims! I a veure quin objectiu et marques perquè el dia a dia sigui més llaminer!! Sort!
PAU, penso que tot el que hi ha darrera aquesta entrada és la pedra filosofal de l'esportista popular: allò que Hamlet descriuria com patir o no patir, gaudir o no gaudir, assolir un resultat o no assolir-lo. En fi, que podriem donar-li mil voltes a l'assumpte perquè hi ha espai gairebé per una tesi doctoral...
Un popular ha de decidir que vol (o pot) donar a canvi del seu màxim rendiment, i aquest s'haurà de referir a la inversió feta. Per tant està per una banda el "poder" i per un altra el "voler" (autèntiques tesis doctorals hi caben). I el que avui volem donar a canvi no té perquè ser el que estem disposats a oferir demà. Tan senzill i tan complicat...
En fi, que si ho has de fer, fes-ho per tu, clar.
Un autèntic luxe tornar-te a saludar i conéixer la Bea. Li pots dir que, tot i la seva innegable fotogènia, en directe encara guanya molt.
La Carlota diu que quan el Guillem vulgui una cursa de bebés que ho digui...
Salut!
Gràcies.
Pepe, tu si que vals!!! No recordo haver-te sobornat a la Sant Silvestres, no? Quin subidón de moral!!! A mi també em va fer molta gràcia conéixer en persona a un dels meus mites "bloggeros".
Paciència i bona lletra, no tot és correr i has allargat massa des de la marató. Desconecta i l'objectiu i ganes vindran sols.
PD: a més a més així em dones temps per entrenar i poder superar el teu crono, jejeje.
Ei Pau, a veure si et motivo. Aquest diumenge que ve faré la Canicros de Moià.
A veure si estic a l'alçada del Pinyol!
David, quina pena perquè jo en principi corria diumenge següent a Badalona. A moià em va semblar molt d'hora.
En tot cas ja m'explicaràs tot el que t'han demanat.
Sort!
Publica un comentari a l'entrada