Cursa dels nassos 2010: La mano que mece la cuna

El títol de la peli deia “la mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”. Per mi ahir la meva peli de la cursa s’hauria de dir “la mano que mece la cuna consigue la marca soñada”. I és que baixar de 55’ en la meva primera cursa de 10km després d’haver estat mamà em va fer molt feliç. De fet, el pla d’entrenament que estic seguint és l’objectiu que em marcava. Però les sortides dels últims dies, el constipat que porto i la mandra que el Pau m’havia encomanat, em feien estar una mica desanimada. Per tant, sóc feliç!

Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!