Sempre he elogiat la gent que entrena i aquest diumenge en vaig tenir una bona dosi. Deixo per la Bea la seva particular crònica dels 10mil perfectament acompanyada, elles també són bons exemples d’esforç i sacrifici, però em permetreu que centri aquesta crònica en l’Ana. De fet simplement us diré que per part meva hi havia una mica de cangueli, en teoria havia de fer tirada llarga per la MCD però no em vaig atrevir a cascar-me 10km abans no fos que després fallés.
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html
Per part meva molt bones sensacions, com sempre dic, i agraeixo, el meu cos ja s’ha acostumat, al menys pel què fa al running a donar-me tot el que li demano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada