Debut en “Canicross” a la Riera de Gaia, part 1

Des que vaig sentir la paraula Canicròs per primera vegada, em va cridar l’atenció; com diu la Bea, poques coses em quedaven per provar. Mica en mica, he anat descobrint que és un esport molt minoritari, m’ha donat la sensació que en bona mesura és una manera de fer pretemporada per Trineu amb gossos, no en va si entreu a la federació catalana d’esports d’hivern hi trobareu informació.
El cas és que tot plegat em feia anar bastant perdut, no hi ha botigues presencials, només n’hi ha dues de virtuals, i un necessita molta informació davant d’una disciplina aparentment molt rígida (crec que massa, ja us ho avanço). L’ajuda del Kike i del David (que fins i tot em va oferir un arnés de regal) va ser imprescindible per a poder fer la primera prova.
Les primeres complicacions, ja he dit que no era fàcil, van començar dissabte provant el material. No us podeu imaginar el què em va costar posar-li l’arnés a un gos que és tot nervi, que no està acostumat a que li posin coses. Després d’alguna ajuda i molta paciència ho vaig aconseguir. Ara calia provar-ho.
Primer element a destacar. Per debutar i estalviar-te uns calerons el cinturó que em vaig comprar està molt bé, porta dos complements interessants com són per portar bidonet i un petit estoig per les claus o el mòbil, però també és cert que vaig trobar una deficiència de seguida. En les fotos que havia vist de cinturons més bons, aquests anaven totalment arrapats a la cintura i dels laterals hi sortien unes cintes que és on es lligava la corda de tir, en el meu cas, tot el cinturó és elàstic i té directament un ganxo al mig. Això fa que el gos estiri directament el cinturo i estigui tota l’estona separat del meu cos, això fa que es mogui molt més. En tot cas és una compra molt correcte, i el cert és que la corda de tir és prou llarga.
El problema més greu va arribar diumenge, i a més no el tenia previst. Des de fa quasi cinc anys, quan el Carles va portar l’Àlex cap a casa en el cotxe, no recordo que hi hagués tornat a pujar mai, així que no cal que us expliqui l’odissea que va suposar desplaçar-me amb ell al costat fins a la Riera, van ser escassos 20 minuts, però em van passar molt més lents que els darrers 20 minuts d’una marató. He de millorar el tema logístic.
Finalment em presentava a la Riera, saludava al Juanan de Runnersworld Tarragona i li agraïa que m’haguessin deixat competir. M’havia compromès a no molestar així que vaig decidir sortir uns segons després. Gran errada, amb tots els respectes, la gent de darrera va molt lenta i a més en grup. Això, sumat als estrets camins van suposar que tingués la primera i única queixa d’un corredor (comprensible però exagerada, tenint en compte que anava quasi caminant), quan l’Àlex parava de cop a olorar no sé què. La pròxima vegada em poso on em toqui. Sigui com sigui vaig flipar veient com sense que ningú li ensenyés i de forma natural, corria perfectament, corrent en línia recta i superant corredors pel lateral, estava emocionat.
La qualitat del cinturó (l’arnés també em van dir que millor si era de tir, que són uns que s’allarguen fins a l’alçada del cul), el fet de no sortir darrera de tot ja que així molesto menys i la necessitat de portar un bol per a què l’Àlex pogués veure a l’avituallament van ser els tres elements que vaig aprendre en el meu debut. Ja vaig parlar de la competició.
Al migdia penjaré una foto per il·lustrar el tema, de momtnt aquí va un vídeo del Canicròs de Campredó que es farà el proper 16 de gener. A veure si m'ho puc arreglar per anar-hi.
Per cert en el vídeo veig molts corredors tirant del gos, cosa que en teoria és il·legal...

Reportaje - Canicross 2010 (campredó) from German Machi / Audiovisual on Vimeo.