Pacer a la Marató de Barcelona, fail

Comencem amb l’autocrítica o millor dit amb les coses que depenen de mi. És cert que vaig acceptar un repte gran per les meves capacitats, si fos un sub 3 hores en marató tot el que va passar no m’hagués afectat suficient, però no és el cas, havia de fer de llebre d’una marca que només és 7 minuts més lenta que la meva MMP. És poc, però sincerament penso que suficient, si vaig acceptar el 3.15 és perquè creia que ho faria.

Per altra banda també és cert que tal com he anat explicant, em sentia relativament còmode amb les sortides llargues, molt bé en les series de velocitat però encara no sé ben bé perquè això no es traduïa en la capacitat de tenir un ritme creuer de 4.30 com tantes i tantes altres vegades havia tingut. Després de fer dues mitges relativament còmodes entre 4.15 i 4.20, no assimilava del tot bé els entrenaments.

Tot això era fins diumenge passat, la meva esperança era que la setmana de descans actiu serviria precisament per això, per a què el cos descansés i assimilés els entrenaments, però tot ha anat malament. Crec que era dilluns amb la Fisio que li comentava que els meus papers en les curses em feien estar “segur” en la meva planificació prèvia, descans, alimentació..., ja que quasi sempre havia rendit més en cursa que en entrenaments.

Dilluns i dimarts vaig descansar pel massatge, dimecres vaig notar ja mal de coll i em vaig començar a medicar per precaució, el dia va transcórrer normalment fins la nit en què de sobte, en 20 minuts vaig passar de trobar-me relativament bé a voler morir. Vaig decidir tornar a casa, per sort en cotxe ja que tenia molt de fred. Des d’aleshores si bé el mal de cap va remetre en un parell de dies, la mucositat, la tos, les nits dolentes, el malestar i sobretot les nules ganes de menjar han anat treballant per debilitar-me.

I després d’una  nit amb molta tos (que el pobre Marcel, pacer de 3.45, va patir ja que dormia a casa) arribava diumenge al matí. No em llevo malament, la tos em fa mal al pit però és menys abundant i a més penso que el fet de no haver tingut febre ha estat un bon senyal. Aguantaré, com a mínim fins a paral·lel.

Les llebres tornant enrere, foto robada del Bloc del Robert Mayoral

Ja la sortida és un mal presagi, alguns organitzadors mentre estem a la línia de sortida en el calaix 3.15 3.30 ens fan  sortir a nosaltres amb una empenta, literalment, però frenen tot el calaix. De seguida parem, i decidim tornar ja que ens havien comentat que nosaltres havíem d’estar amb aquella gent, no amb els de sub3.15. Tornem a la línia, cronos i garmins a 0 i esperem fins que un minutet més tard sortim tots.

Els primers 10 kms vaig, simplement això, vaig. Crec que les llebres no gestionem del tot bé la pujada i perdem quasi 40 segons fins més o menys el km 7. El Carles i jo intentem que no augmenti aquesta diferència així que decidim mantenir el ritme, tot i que les altres dues llebres, els dos Roberts, s’han quedat enrere en un avituallament. Al començar a baixar intentem recuperar una mica, però no sé ben bé perquè perdo també el Carles, sort del Roger que em dóna conversa fins el km 13 en què, per tercera vegada, para a pixar.  Just cap el 10 em quedo sol, però no vull afluixar, no només penso que porto el ritme correcte, sinó que encara portem 30 segons de pèrdua després de la baixada. Els corredors que m’envolten m’animen a seguir, cal mantenir el ritme i retallar alguns segons km a km. Sé que sóc més fluix que els altres tres, així que tampoc té sentit esperar-los, ja m’agafaran.

Però els senyals que m’envia el cos no són bons, no vaig i és molt d’hora, definitivament estic dèbil.

Curiosament els següents 20kms són els més durs i a la vegada dels més gratificants que he fet com a llebre en una marató, m’he de quedar amb això. Són kms en què el cos no va però mantinc el ritme, aprofitant a les baixades per recuperar una mica i amb la sensació que el grup que porto és gran i va bé amb mi. Passem per la Mitja amb el temps clavat, ara cal recuperar el  4.37. Sé des del  17 o 18 més o menys que no acabaré, però decideixo donar-ho tot per aquella gent, fins que les tres llebres de darrera no recuperin el temps perdut no afluixaré, no vull que la feina realitzada quedi en va. És a partir del 26 quan tot s’accentua, lo positiu i lo negatiu:  les males sensacions meves i les bones de la gent que m’envolta, estem clavant els kms i sento que estan contents amb la meva “feina”. Però jo no puc més, estic temptat de, no sé ben bé com, avisar al Robert Tarragó (el que considero la llebre més forta de 3.15) que faci un sprint i vingui fins a mi. Els meus desitjos es fan realitat quan giro en el punt més alt de la Diagonal, estan arribant, i en aquells moments ja estic tranquil, buit, però tranquil. M’agafen, els hi dic que fins aquí he arribat i m’aparto com puc per treurem la banderola. Molta sort llebres!!! Sé que ho faran bé.

La sensació aleshores és de decepció, però necessito acabar per mi i pel Guillem, ja li he aconseguit dir a la Bea que no patís, això em fa quedar més tranquil, però per davant tinc més de 12kms, amb una bandera de dos metros i després d’haver-me buidat totalment.

El “bajón” moral realment no arriba fins a creuar la meta, fins aleshores el què necessito es trobar un al·licient que no tinc per a mantenir un ritme correcte, fer una marató sense gasolina i sense un ritme objectiu et porta a caminar, acosegueixo un ritme al voltant de 5.10 que em m’arrossegarà fins la meta. Em preocupa que no em passin alguns dels Dragons, el Mikel, el Borja o el Joako, penso que si volien estar al voltant de 3.20 haurien d’haver-me passat, també el Charly, el vaig veure que anava bé, tot i que ell tenia en ment un sub3.25 que era la meva marca així que ho trobava més normal. Per fi al 38 em passava el Borja, bona marca, el Mikel i el Charly també ho van fer però no ens vam veure.

Aquí acaba la història d’aquesta Marató, on he tornat a patir més que mai, on res ha sortit bé.