Half de les Angles 2011: Per mi no té sentit, el què vaig fer

Jo: vaig patir massa, no m'ho vaig passar bé, i vaig pensar que era un gilipolles.
coke: jejeje
Jo: Per primera vegada, de veritat, se'm va passar pel cap abandonar.
coke: gilipolles per patir massa? i com és? va fer molta calor? o et faltaven kms?
Jo: sí, gilipolles per convertir un hobby en un suplici. No hi ha excuses externes, em falten kms, però de totes maneres porto unes setmanes dèbil, amb molt dolor muscular, alguna cosa falla. Si només fos falta d'entrenament ho hagués notat al km 60, però des del 10 ja no anava
coke: però és que aquest hobby es un suplici, ja saps que és part del joc. Clar però que si des del principi paties, malo.
Jo: no és el mateix patiment. Una cosa és que jo decideixi fins on vull patir i l'altre és que el patiment decideixi fins on puc arribar.
coke: sí sí ho entenc
Aquí podria acabar la meva crònica de Les Angles, de fet tampoc cal que entri en com va anar la competició. Segueixo pensant que no és un Half dur, que Balaguer ho és més, sí que és un Tri lent, ja que és molt ondulat, però no hi ha llargues pujades ni rampes descomunals, pot fer sol, però no xafugor, i per sobre de tot el paisatge acompanya en tot moment.
La natació va ser correcte, tenint en compte que em va entrar aigua a les ulleres durant més de la meitat de recorregut i que em vaig equivocar de bolla una vegada, vaig fer 36 minuts que per mi ja està bé. Sortint no tenia males sensacions però vaig perdre l’equilibri un parell de vegades, mala senyal. A boxes ens vam trobar tots els Dragons, diuen que vaig fer la transició lenta, però, si bé és cert que no em vaig estressar tampoc vaig fer res que “no toqués”.
Ja a la bici només vaig aguantar 5km, a partir de les primeres rampes tot es va girar, el Jaume se m’escapava sense anar a un ritme demolidor i començaven les agonies. A partir d’aleshores, tres hores de patiment, tres hores que no havia viscut en la meva vida, és cert que sóc més corredor que ciclista, però amb la bici també sóc capaç de tot, i ara no tenia RES. No m’importava anar lent, no m’importava patir, però el què no em passava pel cap era les dues coses a la vegada.
Les baixades “a muerte” em permetien recuperar una mica de temps i mantenir els dos amics de batalla, dos Dragons que em van ajudar molt. Per sort he viscut tot això envoltat de gent molt valuosa, el positivisme del Guille no té preu, les seves sinceres paraules, els seus ànims i la seva capacitat de minimitzar els problemes van ser claus. També eren increïbles els crits del Mikel o la possibilitat de fer alguna broma sobre el tema (quan em va passar en la segona volta vaig seguir amb les conyes que ens portem normalment i li vaig dir “tio, que per algú tan bo com jo, que el passi tothom, és molt dur”).
I vam arribar els tres a boxes, jo en aquells moments ja delirava i parlava amb mi mateix. La conversa va anar així: "Pau, tinc ganes d'arribar d'una puta vegada i deixar la bici per posar-me a córrer" “Mira Pau, això no és com un conte, si estàs fet una merda, deixar la bici no serà la solució".
Fem la T2 xerrant, els animo a córrer junts, i sortim alhora, però de sobte em quedo sol (havien parat a dinar).
Què feliç és la vida del triatleta corredor! Quina gran sorpresa quan veig que vaig, que les cames em responen fent aquest esport que tant m’ha donat! Quan deixem el corriol i entrem en una pista més gran em giro però segueixo sense veure’ls així que decideixo tirar endavant. A partir d’aquí una Mitja marató constant, perdent una mica menys d’un minut entre la primera i segona volta i on a partir del km 10 començo a parar en cada avituallament (cocacola, aigua i a seguir).
Durant la bici, temptant la possibilitat de vomitar havia aconseguit ingerir una barreta i mitja, corrent, prenc els dos gels de GU Energy que tenia previst, un al km 8 i l’altre cap el 16 just abans de la segona pujada.
I aquí s’acaba la història, no ho tornaré a fer mai més, no tornaré a presentar-me a cap tri de llarga distància sense estar bé, però segueixo pensant que alguna cosa no funciona. Ara fa dos anys anava lent, però amb sensacions correctes i quan va arribar el tram pla vaig posar-me com una moto, aquest any ni això, seguia sense energia, i el pitjor de tot és que cap amunt, encara que sigui 1º, el dolor de cames és imminent i tinc la sensació que algú m’està frenant. Recordava tots aquells comentaris, sempre de bona fe, de la gent que deia, tu dius que estàs malament però després tires, doncs aquesta vegada no. A Donosti vaig superar la bici gràcies a moments de recuperació, gràcies a que si una cosa tinc és capacitat de patiment, però aquí a Les Angles el meu cap va dir prou, va dubtar del lema del Marcel Zamora “Death before DNF”, i per primera vegada em vaig plantejar un DNF a la classificació.
Les dades són:
Pau Cortadas Guasch 5h59'11''
Posició 70 de 187 inscrits i 153 acabats
Temps primer: 4h52’21’’
Parcials
Natació: 35’47’’ Parcial 73 T1:4.37 (certament és lenta)
Bici: 3h32’41’’ Parcial 100 a 25.39km/h (a la bici uns 24km/h) t2: 1.39
Run: 1h44’26’’ Parcial 33

La següent foto és dels protagonistes del cap de setmana, de totes els Dragons i acompanyants que vam viure dos dies entre amics, a alguns d'ells fa dos mesos ni els coneixia i ara em dóna la sensació que ho són de tota la vida. He trobat amb els Dragons quelcom impagable, competitivitat al màxim però acompanyada de solidaritat i positivisme, sembla impossible no? Doncs aquest és l'esperit dels Dragons!

Quina gran família!