Regreso al futuro

Per Bea

Ara fa casi tot just un any, pel pont de Sant Joan, el Pau i jo vam estar a Donosti, ja que el Pau volia fer la triatló olímpica. Hi havia una petita diferència: jo estava embarassadísima del Guillem i anava només d’espectadora. Llavors el Pau i jo vam fer una promesa: el Pau engrescaria a algun amic de cara a l’any següent i jo em comprometia a arribar amb la forma suficient per fer la TRIATLÓN DE LA MUJER. Era perfecta per no ser un repte massa agosarat: competició popular, de noies, distància curta i molt bon ambient... i a la nostra estimada Donosti. I allà, entre el públic el 24 de juny del 2010 em vaig sentir com el Michael J.Fox: vaig voler estar al futur. Em vaig imaginar competint, creuant la meta amb un Pau i un Guille esperant-me sota l’arc d’arribada, emocionats. Dit i fet!

En el camí cap a Donosti hi ha una fita transcendental que m’ha ajudat molt, m’ha donat molta seguretat: el stage a l’Escala, de la mà del Xavi - Tritraining. Deixar al Guillem 3 dies (mai havíem estat fora tant de temps) va ser durillo, la veritat. Em vaig enyorar molt, i més veient al Brunito de la Tere, però va valdre la pena. Veure un grup tant heterogeni d’atletes (no som pros però considero que tots els que estàvem a casa del Xavi aquell cap de setmana som atletes) esforçant-se, cadascú al seu nivell, ajudant-se i buscant superar-se a cada pas una mica més, va ser una passada. Quin ambient tant xulo, i sobretot, quina gran organització!!! Dos rutes en bici, totes dues molt diferents i en dies consecutius, que et permetien treballar la bici de carretera en tots els seus aspectes. El segon dia per mi va ser clau. Vaig gaudir com una nana. Vull donar les gràcies a l’Anna i a la Júlia, les meves compis DRAGONES, ja que totes tres vam aprendre a fer relleus en recta i amb vent en contra. Els relleus eren de casi 5 minuts!!! Haig de dir que veient l’etapa del Tour d’ahir vaig riure bastant observant com l’equip MOVISTAR (quina equipació tant elegant, mola molt!) feia relleus que duraven segons!!! Noies, hem de depurar la tècnica. Entrenament de transició, deixant la bici per fer un running de 5km. Va ser una transició molt tranquil•la, segons el Pau moooooooolt tranquil•la, però feia temps que no experimentava lligar les dues coses després d’una sortida real en bici. Massatget professional de la mà del Roberto (merci crack!). I una nova adquisició de la mà de l’esport: conèixer a la Tere Fullana. Jo haig de reconèixer que sóc bastant totxo per aprendre i millorar en el tema esportiu. M’estanco i arribo fins a un nivell (no gaire alt, per cert, snif!) i em costa molt avançar. Sé que en la natació tinc poc a fer, però si algú em pot ensenyar alguna cosa és la Tere. Què bé que explica la tècnica i quin plaer és veure-la nedar mentre intenta que entenguis quin és l’exercici! Sóc conscient que per avançar li hauria de dedicar molt temps, temps que ara no tinc, però m’ha donat 4 eines boníssimes que intentaré practicar. El clínic d’aquest cap de setmana al Mediterrani i a la Barceloneta van ratificar el ja sabia. Una crack, i la Laia també! Quan ho feien elles tot semblava fàcil. Adjunto foto de l’stage amb la meva bici DRAGONA nova. Mola, eh? Ah, m'oblidava. Si hagués fet una entrada individual per el stage l'hagués titulat "Las gemelas se golpean dos veces". Els participants sabran perquè. Des del carinyo i amb un toc d'humor, eh?

Torno a la TRIATLON DE LA MUJER. 300 m de natació, 8 km de bici i 2km de running. Dissabte a les 15h. Un dia abans que l’Olímpica dels nois. Assequible no? Doncs encara que semblava fàcil, cap a les 13h, estava nerviosa, bastant nerviosa. Els meus 2 homes m’acompanyen en tots els previs. Quin luxe tenir-los als 2 allà! Fem dos equips, els Xavis i la Luchy fan la seva durant el matí, i el Pau i el Guille m’esperen mentre faig una mini volta amb la MÉRIDA del Pau per tal de que em doni seguretat, i baixem a fer un esmorzar – dinar. Cap a les 13h pugem cap a l’hotel per tal de recollir-ho tot, i jo ja baixo amb la bici i totes les bosses de boxes. Al arribar, a la cua, els nervis es comencen a assentar. Si, si, estic nerviosa. Bea, has tornat. Ho has aconseguit. Ets mami,però aquí estàs, amb el TRISUIT de DRAGONA i amb tots el vàrduls per entrar als boxes d’un TRI. Olé! Em sembla veure noies més pros que l’any passat. Moltes parlen entre elles, i la gran part en euskera. Moltes es coneixen, i aquí penso en dues persones: la Sheila i la Ruth. Noies, us vaig enyorar! Molt! També recordo la BEHOBIA amb el Robert, i em ve ell al cap, com en moltes competicions. Col•loco tot en boxes, i el Pau arriba just a temps per revisar que tot està en ordre. Vull remullar-me abans de la sortida oficial, així que corro cap a la platja. L’aigua està bé. No trobarem a faltar el neoprè. Tothom té dubtes sobre el recorregut, que és una mica estrany, ja que ens fan rodejar una plataforma per girar. Em col•loco massa darrera, i ho pago. La gent és menys pro que en altres TRIS i el tap és important. 5 amigues amb peus de pato (si, si, nois) em posen difícil avançar. Fins que no arribo a la plataforma no començo a nedar tranquil•la. De fet, dono un cop bastant bèstia amb un dit del peu contra la cadena de la mateixa plataforma, però encara que em fa molt mal, continuo endavant, empesa per l’emoció de tenir espai. Surto en 8 min 20 seg. El drama no es tant! Cap a la bici. Transició bastant ràpida amb crítica del Pau per ser educada i deixar passar a alguna companya abans d’incorporar-me al carril de sortida caminant. Sobre la bici m’ho passo bomba. Agafo un ritme molt bo i avanço a molta gent. Vaig molt bé de cames i m’aprofito. El recorregut és curt i puc donar molt, màxima de 38,9km/h en un recorregut totalment pla.

Arribo feliç per córrer, però al deixar la bici em noto una mica fluixa, marejada. Estoy en esos días del mes, qué suerte!!! El Xavi i la Luchy m’animen abans de començar a córrer, i sento el crit de Xavi Álvarez abans de sortir. El Pau em pregunta com estic i li dic que malament, perquè no em sento bé. Els primers 500m em costen, però després em començo a animar, i acabo en menys d’11 minuts, creuant meta molt i molt feliç. Corro a veure a mis chicos, i a la resta dels fans DRAGONS. Al dia següent els nois ho donen tot, lluitant com uns jabatos contra les inclemències del clima, però això ja us ho ha explicat el Pau. Com sempre després d’una d’aquestes, només dir una cosa: sóc feliç!

Bea Rocamora 40’59’’
Posició 64 de 280 inscrites