Al loro, que no estamos tan mal

Que nos estan embaucando!! Es parla de recuperacions a partir del 2012, però estic segur que ja a finals d’aquest any veurem símptomes de millora en forma de resultats d’algunes empreses. És una crisis de confiança, al menys a Europa, i la confiança es guanya tan ràpid com es perd.
És evident que no és tan simple, que estem en una època de recessió, que empreses manufactureres, basades en costos i la producció dels quals són bens prescindibles, tenen i tindran problemes, però l’origen és una frenada en el consum, en la por a gastar, no sigui que després ens faltin diners, a la por dels bancs en deixar préstecs, en, perquè no dir-ho també, una correcció a una època d’excessius crèdits, de viure per sobre de les possibilitats, de masses Cayenes. Això necessita correccions, les estem patint i les patirem durant un temps, però no n’hi ha per tant. I en aquest sentit els mitjans de comunicació en tenen una culpa important: ràdios, diaris, televisions, són monotemes, la crisi, la devacle, el pànic, ningú diu res diferent i tot s’acaba, si això m’espanta a mi que sóc economista, com deu sentar a la gent que no en té ni idea.

Aquests dies estic fent un petit joc que es basa en 4 preguntes:

- Quin és el president de la república italiana?

- Qui és el Primer Ministre francès?

- Qui és el president del Consell Europeu?

- I finalment la pregunta clau, quins són els candidats a la Presidència dels Estats Units?

Com us podreu imaginar poca gent contesta a les tres primeres, i encara ningú ha fallat en la darrera. Estem obsessionats amb els Estats Units, ens dominen, sabem més què passa allí que qui són els nostres veïns, i, tot s’ha de dir, estan més units ells que nosaltres. I el problema és que aquesta influència fa que els seus problemes ens rebotin a nosaltres i a sobre magnificats, però com dèia, “no estamos tan mal!”. La crisis financera, les subprimes, els fons garantits amb hipoteques sobre patrimoni inexistent, el mercat financer desregulat... són problemes seus, no nostres, i aleshores, perquè dimonis tenim pànic nosaltres, perquè desconfiem del nostre sistema financer. La influència és real, avui en dia els mercats són globals i interconnectats, és molt possible que un dels fons que teníem fos americà, però per norma general no hauríem de patir com ells. Però sí ho fem, i baixem i baixem, i traiem els diners del banc per posar-los sota el coixí, i sortim disparats de borsa perquè això està baixant molt (quan per cert està a nivells del 2003). ÇI el que és pitjor, ens recuperarem més tard de la SEVA crisis.

Són correccions del mercat, correccions que per cert estic totalment en contra d’aquest afany de compensació, d’evitar-les. Els mercats són com són, per lo bo i per lo dolent, si les immobiliàries i constructores s’han forrat amb la pujada dels preus en els darrers quinze anys, ara que es mengin la baixada, si empresaris i gent de carrer han invertit en uns fons que no valien res, que no estaven garantits i ara ho han perdut tot, és el què hi ha, ningú els ha obligat, i el què no pot ser és que vingui l’estat i compensi aquestes pèrdues, quina manera d’aprendre és aquesta, “si tot va bé em forro i sinó ja m’ho compensaran". Jo mateix vaig cometre d’error de comprar AISA i perdre tot el valor que tenia, però és que a qui se li ocorreix comprar una constructora que a penes no existeix a un valor de 30 euros, l’errada és meva i ara m’ho menjo amb patates, però he après.

Abans he dit que l’orígen de la recessió és el consum, això és una cosa que el Sala i Martin em discutiria, ja que insisteix en l'oferta. A més potser és cert que hi ha problemes anteriors que han afectat a aquest consum, com seria la crisis agrària, però el que sí està clar és que la solució una vegada més serà recuperant aquest consum. Ja en el seu moment Keynes proposava una superació del crash del 29 a través d'injectar diners als estrats més baixos de la societat, la gent que gastava dia a dia, als que en el fons engeguen tot el cicle econòmic, tant el sector real a través d’augmentar el consum, consum que és l’energia de l’oferta, que a la seva vegada és la creadora de llocs de treball... però també afecta positivament a l’economia monetària, augmentant de nou l’estalvi, aquest estalvi permet l’efecte multiplicador del diner i a la llarga augmenta les possibilitat dels bancs de deixar préstecs. És una política intervencionista, sí, però no com la que s’està fent cap a les multinacionals, bancs, especuladors, sinó cap a la demanda, ajudem-la a gastar i aquest ja encendrà la flama. La mesura de garantir en 100.000 euros els estalvis de la societat és inviable, però tant inviable que el seu objectiu es veu que és únicament una mesura de confiança.

Finalment m’agradaria acabar amb una reflexió: fa molt temps que arrosseguem uns índexs alts d’inflació, no és un secret que parelles que no han perdut la feina i per tant mantenen els ingressos tenen més problemes econòmics per viure per arribar a finals de més: pugen les hipotèques, però també pugen els preus dels aliments, els dels restaurants, els de la gasolina... És a dir hi ha sectors que estan ingressant més pel mateix, però on acaben aquests diners, on acaba el superàvit que ofereixen aquests preus més alts, molt més alts... Algú s’està forrant.

En definitiva, i citant una vegada més a Sala i Martin i la seva estimada economia americana, nosaltres no hem comès els seus errors i per contra n’estem rebent les conseqüències, frenem-ho, frenem la histèria i per una vegada intentem recuperar-nos abans per no acabar, com tornarà a passar, sent de nou la segona potència mundial (o millor dit la penúltima, just per davant de l’Àfrica, ja que des d’Orient ens estan prenent el lloc).

PD: Les respostes són Giorgio Napolitano, François Fillon i Nicolas Sarkozy, i dels candidats a la presidència dels estats units Barack Obama i John McCain

PPD: L'abductor segueix igual de malament, per això em dedico a escriure tantes tonteries.

PPPD: Tot i que no crec que ningú hagi arribat fins aquí, si algú no hi està d'acord que comenti que ja sabeu que m'encanta.

Un afegit: aquest gràfic d'avui demostra com ens mirem als Estats Units. Després d'una pujada de l'IBEX durant tot el matí, l'obertura decreixent del Dow Jones ha fet que canviés radicalment la seva tendència a partir de dos quarts de quatre, és el què ha passat avui, però això es repeteix molt sovint.