Water road

Avui volia parlar d’entrenament i no he trobat millor títol que el circuit per excel·lència de molts Barcelonins, la Carretera de les Aigües. En aquesta entrada combinaré opinió amb dades, per tant podeu anar directament a la part que us interessi.

En quant a les dades, he agafat tres dies representatius, la primera data és la cursa de la Mercè, on vaig anar a un ritme de 4’10 de mitjana, era el 19 de setembre, i aleshores per mantenir aquest ritme havia d’anar a 174ppm de mitja. Dos dies després feia una tirada de 13km a un ritme proper a 5 i unes pulsacions mitjanes de 160, va ser un entrenament per la Carretera de les Aigües i l'objectiu que tenia en ment mentre corria era poder rodar amb el mateix esforç però 30 segons més baix per km. Està clar que aleshores, tot just fa un mes i uns dies, ho veia complicat, però ahir em vaig posar de nou el pulsòmetre i les sensacions actuals es van traduir en xifres. Ja rodo a 4.30. Dijous (per cert després de 10km prou exigents el dimarts i 20km el dimecres amb sèries de 500 i 1000 km pel mig) rodava 19km on havia de fer 4 sèries de 3km més un km a 5’’. Doncs bé, aquest exigent entrenament es traduïa en un ritme mig de 4.35 comptant escalfament i una baixada final sense forçar, unes pulsacions mitges de 152ppm i unes màximes de 167. Això sí, el cor em va anar millor que les cames, que van notar i molt la tirada de 32km del diumenge i els dos entrenaments previs.

L’esforç, l’haver seguit el pla d’entrenament, les ganes que hi estic posant i l’exigència a la qual m’estic sometent tenen dues conseqüències positives sobre la marató. Una primera és la purament física i que ja us he detallat amb xifres, he passat de rodar amb el mateix esforç, o menys, 30’’ més ràpid. Però en una marató un no només he de ser ràpid, sinó constant, i a més a partir del 30 o 35 tot el què s’ha entrenat deixa de tenir importància, i és on el record del realitzat en els darrers mesos ha de servir per tenir ben present tot el què has passat per arribar a aquell km i superar-lo, és el moment de la frase emblema del Triatló Fisiorutpujol “el dolor és passatger, l’orgull és per sempre”.
Ja a nivell més tècnic, l’altre dia sortia a fer una mica de trail acompanyat del Xavi A., aprofitava que ell anava en BTT (està fent repòs de running per una lesió) per a què em gravés amb la càmera.

Les imatges em fan arribar a una doble conclusió:
- La càmera és una merda (això ja ho sabia) i a sobre va torçada
- Segueixo corrent de costat. Des de Balaguer, on la Bea m’ho va veure per primera vegada, porto l’ombro dret més baix que l’esquerra, no sé la raó, si la columna torçada, si una molèstia en alguna part del cos, si el sobreesforç, però està clar que m’ha de perjudicar.
Ara no hi pensaré més, a veure com acabo la marató, però m’ho he de fer mirar vingui d’on vingui el problema, ja sigui de columna, muscular o simplement postural (a veure si he de fer pilates).
I ja que el títol era Water Road us explicaré un secret que té aquest entrenar-hi, i és que un és millor del què es pensa. El recorregut revirat juntament amb la tracció que es perd al ser terra fa que ben bé s’acabi rodant 10 segons per sota del què es faria per asfalt, així que quan un té pensat fer séries a 4’’ el km ha de fer l’esforç equivalent de 3’50’’ o a l’inversa, quan un ha fet 5km a les Aigües amb 20 minuts, podria rebaixar aquell temps en quasi un minut sobre asfalt.
I ja deixo de pegar-vos el rotllo, dedico aquesta entrada al meu amic Flashman per tres raons: la primera és que fa temps que no ens regala una entrada de bloc, la segona és perquè un dia es va cagar amb els que parlaven de xifres i desprestigiant ritmes de 5’ el km, i tercera perquè ja estem tancant la presència a la Mitja d’Orihuela.