Challenge Barcelona, el meu primer Ironman

Intentaré ser breu...
Així comencen tots els discursos que acaben sent un toston i és possible que aquesta crònica també, i és que un Ironman és tan llarg i hi ha tantes coses a explicar. Intentaré, però, no fer allò de recular a fa sis mesos però sí al menys al dissabte ja que la jornada ja va ser 100% ironman. Dos aprenents del tema però força ben entrenats i acompanyats de les respectives princeses, anàvem amunt i avall de Calella fent els diferents tràmits, de l'hotel al briefing, del briefing a l'hotel, a dinar i de nou a l'hotel per anar finalment a la zona de boxes amb les diferents bosses ja preparades. Tot plegat ja em dóna la sensació que serà millor que el Half i l'organització sembla controlar-ho tot, entre altres coses sembla que tindrem les bosses dins la mateixa carpa i per tant ho tindrem tot a mà. Amb la feina feta tornem a l'hotel i sopo un cuscús i un ou dur que m'havia portat de casa (a mode d'informació dir que tant el Nacho com jo havíem dinat llenties i pasta).
No dormo del tot bé, pocs debutants ho deuen fer, i per tant tinc ganes que sigui ja l'hora. I aquesta arriba cap a dos quarts de 6, on apurant una mica entrem poc abans de les 7 per deixar els bidons d'aigua a la bici i dirigir-nos a la platja. M'unto de vaselina ja que el neoprè m'havia molestat en tirades llargues, principalment en la zona de l'espatlla esquerra i mentre la Bea em dóna els darrers ànims arriben el Xavi i el Raül (quins cracks, quin dia més llarg els espera), no estic nerviós, estic cagadet, però confiat i sense ser gaire conscient del què m'espera.
Les sortides de 200 tios cada 10 minuts no és espectacular però sí molt efectiva i mica en mica ens anem ficant a la cova del llop. Sortida i a nedar, ho faig còmode, cap queixa: aigua clara i transparent, cap onada, moltes bolles de referència i nedant a la part de darrera del grup, còmode però en un ritme que de tant en tant accelero i que em permet ser estable. Una mica depriment són la quinzena de barrets blaus que m'avancen havent sortit 10 minuts després. Ja acabant intento deixar de patalejar per pixar però no puc (falta d'entrenament).

Surto de l'aigua bé tot i que se m'ha fet llarg i la transició no em preocupa, és brutal com els voluntaris t'ajuden a guardar les coses a mida que te les treus. Després d'algun problema i d'oblidar-me la vaselina per protegir certes parts em despedeixo dels dos nous espectadors, la Moni i el Joan, i començo la bici.
I aquí toca rodar, de seguida veig que el ritme serà més ràpid del previst, però no vaig malament, em toca la pera un tal André que va el tio sempre atrancat i conseqüentment m'avança a les baixades per després trobar-me'l pujant o frenant-me en les rotondes. Em passen tantes coses pel cap que seria molt llarg d'explicar-ho, a destacar d'aquest tram que:
1) És molt dur rodar tanta estona fotent-li als pedals, però vaig comodíssim acoplat. En els trams de pujada combino el tirar de plat i aixecar-me una mica per canviar la musculatura, amb utilitzar plat petit i molta carència, en les poques baixades em deixo anar tot i perdre una mica de velocitat.
2) Al principi la tendència és que em passi gent i al final on considero que afluixo una mica recullo triatletes força petats.
3) Al no detectar els lavabos a la zona de boxes, decideixo fer el riu (que no riuet) cap al km 50, entrant de nou a Mataró, gran decisió.
4) Genial els crits d'ànims al Masnou dels Ticos i com no la claca cada vegada més nombrosa a Calella.
5) Bec molt isotònic, quasi renovo el bidó en cada avituallament i menjo: 1,5 mulebars (l'altre mig me l'havia pres abans de sortir) i 2 powerbar, especialment efectiu em sembla el de plàtan, que prenc cap al km 100. També un parell de troços de plàtan dels avituallaments.
6) Hi ha un però, i és el maleït genoll que ja cap al 80 em comença a donar pel c..., que baixa una mica després de l'Iboprufè del 100, però que torna a uns 30 o 40 per acabar. De totes formes penso que no va malament ja que em fa afluixar una mica i a més sé (espero) que és un dolor que no es trasllada al running. També em foto un ensurt de collons quan al passar per un dels pocs forats de la carretera em dóna la sensació de punxar, sensació que desmenteix el fet de seguir rodant a 35km/h.

I finalment, després d'una transició també lenta on em canvio de cap a peus i m'unto per tercera vegada de vaselina, comença la marató. I la començo relativament fresc, a un ritme tant elevat que començo a avançar gent sense parar, amb les referències del km3 (13 minuts) veig que he de parar el cavall (soooo!) però tampoc vull reduir-lo en excés, vull anar tal com em surti. Quan cada 10km arribem de nou a Calella la gent que ha vingut a animar-me és tant gran que no dono a l'abast, i l'speed que em donen és tan intens que supleix la necessitat dels gels de glucosa així que decideixo esperar fins el 20 per a començar a tirar d'ells. Això sí, intento anar sempre amb una ampolla de gatorade per beure glopets de tant en tant. Un 10 per la zona d'avituallaments, quina energia, especialment els nens, però d'això ja en parlaré. I arriba el temut km 20, on prenc el primer gel i on durant uns 5 o 6km combino alts i baixos fins que cap al 28 o 30 sento la primera estrevada. A partir d'aquí serà ja una lluita contra la meva musculatura, un aprendre a córrer amb les cames cada vegada més contracturades i sense saber fins a on m'aguantarien el ritme. La tàctica molt senzilla: no parar, em queden 10km i 4 avituallaments, cada 2,5km per tant un premi per a, durant 10 segons, caminar mentre bec l'aigua, la cocacola i el gatorade i després de seguida a córrer mantenint un ritme que fins i tot en la darrera volta serà per sota de 6minuts (si no comptem els avituallaments). Només un moment he de parar a estirar els bessons a la vorera ja que tota la cama pot estar contracturada però els bessons són claus per córrer bé. En total em prenc tres gels, crec que els Powergel són més canyeros que els Nutriesport però els dos em van bé, molt gatorade, aigua i una mica de cocacola.

I arriba l'últim km que es fa llarg però m'és igual, la gent comença a cridar coneixedors de la gesta que estem fent i a un se li escapa un somriure, però no és fins a 100 metros de l'arribada on veig el pont, o millor dit veig com l'entrada d'un túnel format per cents de persones, algunes conegudes i d'altres no, però totes cridant com si els hi anés la vida, i aquí sí que m'agafa un subidón, i no ploro perquè dec tenir els llagrimals contracturats... i giro sentint el meu nom i veig a la Bea que m'espera a la recta de meta i amb qui entro tot acabant de saludar als amics. Creuem i ens abracem emocionats. Em demana si volia que l'acompanyés, que potser preferia anar sol... "Per déu Bea si aquest moment és tant teu com meu!"

Em miren si estic bé i ja puc anar cap a la zona de finishers, però no sé què fer, si entrar a agafar la samarreta i pel massatge o sortir ja a agrair a la gent l'esforç realitzat? La samarreta l'agafo però sóc incapaç de fer cua pels massatges i fer esperar a tots els meus amics, així que surto, i arriba la darrera emoció del dia, i és que allí hi ha tanta gent que ha vingut a veure una de les meves aventures (la més gran, això sí), que s'ha desplaçat fins a Calella per compartir aquests moments... sou molt grans, us estimo molt, de veritat, espero algun dia tornar-vos-ho, tot i que també penso, i deixeu-me que no sigui modest, que de tant en tant ja us ofereixo la meva energia i ara me l'heu tornat el dia que més la necessitava... I ja paro, que ara no tinc els llagrimals contracturats (els Ironman poden plorar?).
En fi, aquesta ha estat la meva història d'un record que mai oblidaré perquè crec que esportivament no es pot fer res més gran, per dur que sigui, i perquè ara em toquen altres tasques que per sort també podré compartir amb la Bea.
He sigut breu eh!