L’experiència és un grau...

... i jo no en tenia. He après molt d’aquesta cursa, però no per això estic menys desepcionat. Les condicions eren perfectes per fer un bon paper, i la mala sort conjuntament amb una sèrie d’errades ho han esgarrat tot.
Juntament amb la Bea i ben d’hora sortim de Barcelona amb el Golf (què bé ens està anant no poder-lo vendre...) cap a Platja d’Aro, està cobert però no plou. Mica en mica comencen a caure les primeres gotes i quan hi arribem la pluja ja és important. Recollida de dorsals, preparació de la bici, que si agafo l’impermeable, que si no, que si la motxilla, que si no... El cas és que malgrat anar amb temps, la pluja fa que tot s’emboliqui una mica. Ens saludem amb el Prieto i el Xavi, els dos altres integrants de l’equip de la UOC, i ens animem. A la sortida ens informen que la pista no està del tot bé, molta aigua, però que es pot fer, que han retallat tres km de la volta llarga cosa que em va perfecte. El primer caos comença quan no sabem si sortim cap a dalt o cap avall, i girant la bici ara cap aquí, ara cap allà, al final acabo al mig del mogollón. La Bea es coloca estratègicament darrera. És en aquest moment, quan me’n recordo que no he acabat d’inflar la meva roda, però sobretot la de la Bea, em sap greu, però no li dic res perquè ja no hi ha temps. El comptekm tampoc està a 0 i comencem la cursa prement el reset al temps parcial i que no se’m posa, després de molts intents res. És igual. Vaig tirant, i a les primeres rampes començo a avançar gent. Carretera, pista, i tot va molt bé. Començo la trialera de baixada amb tres tios just davant. En passo un, en passo un altre i vaig al límit, hi ha molt fang, troncs, pedres però m’ho estic passant molt bé i em sento fort, passo al tercer, però en aquest moment una pedra tapada que topa contra la roda de darrera i en mil·lèsimes de segon la roda punxada. És una putada, però res, fora roda, agafo la càmera de recanvi, i mentre passen corredors vaig fent les meves maniobres. De seguida he muntat el pneumàtic i no passa res, coses que passen, començo inflar però no tira, la roda no s’infla, merda, què passa. En aquests moments passa el Prieto, li contesto que tot va bé, que tiri. Però no va bé, trec la càmera i la part que uneix el la vàlvula amb el pneumàtic està destrossada (feia tant que no punxava que suposo que s’havia assecat i trencat). Doncs ara sí que estava fora de cursa. Arriba un noi amb un problema al plat petit, jo li dic que tiri, que el seu problema no és greu, perè el de la organització li diu que el necessitarà (jo hagués tirat encara que fos a peu en alguns trams, però bé...). Tot i anar amb vàlvula gran, em diu que potser a la bosseta té una càmera de vàlvula petita, quina sort, la provo i res, també punxada. Amb això que arriba la Bea tota plena de fang, i em veu tant trist que m’ofereix canviar-me la bici, estic temptat de dir que sí, però per sort li dic que no ja que penso que per ella això és un entrenament boníssim i segueix.
Així doncs aquí s’acaba la meva cursa, cap a la furgo que ens recull i ens torna a la línia de sortida. Penso: quan arribem, agafo la càmera que tinc al cotxe i torno a començar”, la tornada se’m fa eterna (i això que només portàvem 5km). De sobte recordo que les claus del cotxe les té la Bea, olé. Per sort a la línia de sortida hi ha un estan d’assistència tècnica i em venen una càmera. Una hora i poc després començo de nou la cursa amb la idea de fer el recorregut de 20km. Quan passo pel punt intento veure la pedra, però no ho aconsegueixo. La cursa (en solitari) es resum en baixades al 90% no sigui que torni a punxar o em foti una hòstia i ja ningú em reculli, i pujades amb problemes tècnics, la cadena amb el plat petit se m’enganxa i dues vegades se’m surt (no m’havia passat mai). Amb això que arribo al punt en què es separa la curta de la llarga, estic temptat de fer els 35km però hi ha factors que em fan repensar-m’hi (ja l’han tancat fa una estoneta, la Bea pot patir si no em veu a l’arribar, i no sé a quina hora puc acabar). El cas és cap a la curta i tot i que em recomanen no fer un tros perquè està molt enfangat el faig, a veure si no. Començo una baixada, molt divertida però dura on començo a trobar gent, penso que si la Bea ha baixat per aquí haurà après molt. Ja cap al final i després d’haver avançat a unes 10 persones com a mínim, me la trobo, no té frens i està plena de fang. L’espero per fer el darrer tram ja pla. La sorpresa arriba quan ens fiquen, literalment al riu, i el que és pitjor amb sorra fina a sota. Són uns 500 metres que la organització hauria d’haver canviat, és impracticable. Vaig animant a la Bea. Al final arribem a la carretera i veig que apreta, molt bé, ha acabat forta. Arribem plegats, una cosa bona, al menys.
Ens fiquem sense treure’ns la roba a la dutxa, un fins i tot amb la bici, i com no podia ser d’altra manera el sol surt quan comencem a marxar. Pels meus càlculs i el meu estat, crec que hagués estat molt ben classificat, baixo bé i el fang em diverteix, i pujant no m’ho passo tant bé, però la bici de carretera m’havia donat molta potència (i més si havia d’anar amb plat mitjà), quina pena, no crec que tingui altres ocasions tant bones. No em consola però he après moltes coses que de moment pels de Balaguer us servirà:
1) Tècnicament, si un està fort pujant, potser no val la pena guanyar posicions baixant. Jo avançava perquè no puc tenir algú davant, però el cert és que ho feia per les roderes dolentes i segur que pujant hagués recuperat molt (vaig punxar just als últims 10 metres de baixada). En BTT s’ha de ser més conservador.
2) Cal sortir davant: si un és bon baixador, normalment les baixades són trialeres i les pujades per pista, així que si algú puja millor pot avançar bé, però no és el mateix baixant.
3) La Bici ha d’estar revisada el dia anterior ja que per d’hora que s’arribi amb els nervis i l’atabalament sempre et deixes alguna cosa. Pneumàtics, eines, oli, marcador...
I més coses que pensava quan rodava de nou sol per a consolar-me. Al menys el dia abans no havia descansat, sinó encara m’hagués fastiguejat més.
Al final la volta de 22km la vaig fer en una hora i 32 minuts, poc menys de 15km/h, prou bé tenint en compte que ja no tenia l'alicient de la competició.
Per cert, el Prieto déu n’hi do, ja que va trencar dues cadenes i va acabar arribant a peu. Per sort el Xavi va quedar segon (tot i que hi ha un embolic amb les classificacions), així que la UOC ha fet bon paper.
Transvasament des de Platja d’Aro ja, quanta aigua!
Penjo ja algunes fotos, de moment les fetes pels d'interempreses.
Us puc assegurar que aquesta és la part seca del riu.
Amb la Bea una miqueta guarretes però amb bona cara
Amb el XAvi (ell ja s'havia dutxat i tot)
El Prieto, en aquest cas no hi ha ni bona cara, jiji (déu n'hi do fer els darrers 4km a peu).