Gran punt i seguit després de setembre

Si l’any passat, planificàvem la temporada i de fet la vida al voltant de l’Ironman, aquest any l’aconteixament encara serà més definitiu, i és que un petit ser en el ventre de la Bea ens canviarà la vida a partir de setembre. No sé pas què passarà després, em pregunto, a partir de quants mesos pot començar a entrenar un nadó? Diuen que la natació de seguida, no?
Fora bromes estem molt contents i al·lucinats per tot plegat, després d’intentar-ho durant uns mesos vam arribar a la conclusió que preparar un Ironman i especialment fer més de 500km al mes no era compatible amb la gesta, només cal pensar en la canya que rep la zona protagonista contra el seient de la bici. Passat el Challenge, la bici va quedar pràcticament aparcada (diguéssim que la Bea em va convidar a “no agafar més la bici fins que aconsegueixis fer-me un fill”), i dos mesos després vam fer diana.
A partir d’aleshores ha estat un camí d’emocions, nervis i alegries que no ha fet més que començar. L’únic que em sap greu és que ara la Bea no em pot acompanyar a entrenar i la sensació d’abandonar-la de tant en tant és més dura (la sort de tenir una dona triatleta, es converteix en tristesa quan no pot venir i la trobo a faltar). En tot cas, com nedar sí que pot, ara em veureu més per la piscina del DIR.
Ben mirat no sé molt bé perquè escric aquestes coses de manera pública, però de seguida trobo dos raonaments: el primer és que afectarà molt a la meva temporada, centrant totes les competicions abans de l’estiu i abandonant la llarga distància, especialment els llargs entrenaments en bicicleta, i això afecta al bloc. I segon perquè tothom em diu que ens sortirà un fill poeta més amant de llegir a Martí Pol que de sortir a córrer, però jo tinc la teoria que aquest pot ser el primer post dedicat a un/una esportista que acabarà fent història, i sinó al temps.
Veieu que no poso res dels canvis hormonals, del no entrar a la cuina pels olors, dels antulls... i és que sóc molt bona persona.
Batman forever.