Segon premi de Solidaritat

M'agrada més la llarga distància, no hi ha dubte, però avui m'ho he passat teta. Baixant cap la Torre Mapfre i pujant després, xerrem amb la Bea sobre les diferències entre una sprint i la llarga distància. Ella és més radical que jo i penso que deu ser perquè ha vist des de la barrera les cares a l'arribada d'ambdues distàncies. Tot i que considera que un triatleta mereix tot el respecte pel sol fet d'afrontar-se al repte d'entrenar i competir en tres disciplines (i s'ho aplica a sí mateixa), pensa que un bon triatleta ha de provar la llarga distància. Bea, si no és així ja ho puntualitzaràs.
Personalment també penso que si un estima el triatló I TÉ TEMPS, en algun moment de la seva vida ha de provar la llarga distància, no dic pas un Ironman, però sí un B, un Half, posar-s’ho com a objectiu d’una temporada i és que estic segur que no oblidarà mai les sensacions viscudes.
Però admeto que les spints són divertides, i com he sentit tantes vegades: quan et comences a cansar de la natació ja surts de l’aigua, quan les cames et demanen que baixis el ritme en bici, de seguida arriba la transició i patint una miqueta... estàs creuant la meta, baixant les pulsacions i comentant amb els amics que potser podries haver anat una mica més ràpid.
Són dos esports diferents, en la llarga un es converteix en el centre del món, o millor dit en l’únic habitant de la terra i que s’enfronta a un monstre anomenat Half, però que sap que per molt que costi, l’acabaras tombant. És una lliuta en solitari, contra un mateix, començant per una preparació exhaustiva de tot el material i detalls previs i acabant per intentar no sentir al petit dimoni que va dient “i si parem, mira aquells banyant-se, o aquests jugant a futbol, no és més divertit?”. També hi entra el control, el domini d’una prova tant llarga, el saber que un pot anar més de pressa amb la bici, però que després ho pagarà, menjar correctament... En fi, ho he escrit mil vegades.
En la curta, quasi no hi ha res d’això, ni gels, ni vaselines, ni mitjons, ni un esmorzar important, ni oblidar-se la manxa i pensar que tot se n’anirà a la merda si punxes. No, simplement un relax total, wambes de córrer, botes de bici, casc i les ulleres de nedar, amb això ja n’hi ha prou. En res tenia el box muntat. Això és el millor juntament amb l’ambient que es crea en aquestes curses tan populars i especialment a Barcelona. Però després les sensacions no són mai plenes del tot. Al feeling que un té rodant a més de 40km/h al llarg de quasi tota la bici o al d’intentar córrer prop de 4min/km (cosa que no he aconseguit perquè no he entrenat prou potència), se li afegeix dos aspectes negatiu però relacionats. No nedo bé (això és un problema meu), però és que a sobre la picaresca és present al llarg de tota la competició: no m’ha agradat rebre hòsties fora de lloc, gent que se’m tirava a sobre sense contemplacions, fins i tot un agafant-me el peu per avançar-me (cutre total si pensem que era per a fer 16 minuts a l’aigua i no dels primers), no m’acaba de fer el pes el tema del drafting, veure com els que han nedat bé poden crear grans grups on treballa el 10% o el que és pitjor, veure com hem fet un grup de tres on només dos ens hem rellevat, quina gràcia té això? Jo m’ho he passat teta amb el dorsal 2001 anant a roda de tant en tant, però oferint-li també relleus en els que m’exprimia al màxim, però i el 1192 només volia fer bon temps a costa nostra i després arribar més descansat al running? No ho entenc gaire. En fi, que hi ha elements que van més enllà de l’esport o de l’entrenament i això és el què em frena a fer més triatlons curtes. És només una opinió, no sé si la compratiu?

Això és el més a prop que ha estat de rellevar: anar segón.

El títol no és coherent amb el què acabo d’escriure, però és que m’he animat i m’han anat sortint les paraules, demà la crònica. El cas és que una vegada acabats ens anunciaven per megafonia que havia quedat segon al premi de la Solidaritat, quina gràcia, no m’ho esperava gens, i vull agrair-vos molt sincerament a tots els que heu col·laborat amb donacions tant generoses. M’han regalat una bossa amb diferents coses que em ve de gust repartir-vos, són xorradetes, però no m’ho quedaré tot jo, és per vosaltres. Després d’una trucada per part del meu germà, a casa han entès que havia quedat segon de la categoria, i han posat un Moët Chandon per brindar, els hi he explicat que no era així, però hem arribat a la conclusió que recollir diners per una bona causa també és digne de celebrar-ho.