Todo es una mierda menos tu

Sense ser gaire esperançador i sense poder veure el final, he sortit del traumatòleg amb una mica més d’optimisme. Ja m’havia avançat que com va passar en l’ecografia no es veuria res ja que no hi ha trencament ni el múscul danyat, de fet parla sempre de tendiditis, no de lesió muscular. Així doncs la següent prova serà de veure precisament el tendó que uneix l’adductor amb l’os, i és a través d’una gammagrafia ósea o una cosa així. Ja m’ha avisat però, que és més per descartar que per descobrir, que el meu problema és complicat i que amb proves no es resolt. Els terminis comuns són de 6 mesos (me’n queden dos). En tot cas, i per això he sortit una mica més content, m’ha dit que provés de córrer, amb molt de compte ja que ara la musculatura no estava preparada, però que per molta por que tingués, rodar una mica m’aniria fins i tot bé, que amb l’ecografia no es veu el què tinc però si es descarta qualsevol ferida a nivell muscular que pogués derivar amb un trencament. És possible que m’ho hagi dit per pesat, o perquè li donava pena, però li agafo la paraula. Tres sessions de running (avui, dissabte i dimarts que ve) i dijous primera sessió de fisio.
També m’ha explicat que una ressonància magnètica no és habitual tractant adductors, ja que és un múscul molt llarg i la ressonància fa fotos transversals; que s’utilitza per lesions més puntuals, més focalitzades. Té sentit.
Paral·lelament m’ha preocupat perquè al migdia he anat a nedar molt tranquil uns 500metres i a més d’estar fatal de forma (això és normal) l’adductor em feia més mal que amb qualsevol altre cosa (molt pitjor que a la Behobia, per exemple), i això que especialment de peus he intentat no forçar gens. Em dóna la sensació que estic igual o pitjor que al setembre quan vaig decidir descansar perquè tenia molèsties. En tot cas, doncs, la natació la deixaré aparcada.

Per cert, el títol de la entrada es d'una cançó de la Mala Rodríguez que críticament em vaig autodedicar i que la Bea va admetre que em va que ni pintada.