Divendres tornava a néixer...

I per desgràcia crec que no estic exagerant. Com cada divendres tocava volta de carretera, aquesta vegada, i a fi d’arribar a la flamant inauguració del DVi (www.dvi.cat), teníem un temps limitat així que anada i tornada a Sant Cugat i a beure vi. Decidim anar per Vallvidrera i fer la volta de la setmana anterior però al revés, mira que havia fet vegades aquesta carretera però mai en aquest sentit. Ja en la primera baixada em noto distret i fins i tot li comento al Xavi de la perillositat de la bici de carretera i del poc marge d’error que ens deixa. El punt tràgic arriba a la Floresta, vaig baixant tranquil·lament i just es posa el semàfor vermell, miro endavant i el que ve de cara no tira, per l’esquerra tampoc avança, així que passo totalment inconscient que de la dreta també podien venir. En mil·lèsimes de segon em veig pensant mentre veig el cotxe enganxat a 10cm del meu genoll i clavant els frens (“et donarà, ara has de caure bé”), però passo, em giro i demano perdó i de seguida penso: “la Bea venia darrera, espero que no ho hagi vist i així m’estalvio que hagi patit i que em foti una merescuda bronca”. I sí ho ha vist, però no em cau bronca (gràcies) sinó que em demana si estic espantat, “encara no, però ja arribarà” i mica en mica recreant la situació i amb la part esquerra del cos contracturada, començo a tremolar una mica i no se’m passa fins a la dutxa. No vull pensar-hi més, però m’ha de servir de lliçó a mi i a tots els que anem en bici de carretera ja que ens la juguem contínuament.

Moltes vegades ens lamentem de la mala sort que tenim, però estic segur que la sort sempre està anivellada i simplement quan és bona no ho notem. Anant en moto a vegades un cotxe obre la porta just quan hem passat, mil·lèssimes abans hagués estat mala sort, just després bona, però ni ens enterem, així és la vida.
I aprofitant el positivisme vull dir que cada vegada em sento més fort i més a gust no solament fent esport sinó exprimint-me. El tema de la mandíbula no se m’ha solucionat i aquesta setmana em fan una ontopantomografia de control, però he après a conviure-hi, ja sé que durant dues hores després de nedar tinc la mandíbula desencaixada. Però el més important és que puc dir que, malgrat que se’m carreguen molt i que un gest inesperat encara em fa estrebada, els adductors ja són història.
I seguim amb el bon rotllo per parlar de les futures generacions i la bona temporada que han fet els Rocamora junior, acabant en els llocs capdavanters en els seus campionats i guanyant algunes curses. Tenim relleu.