Tot rodó a Remences

Estic pletòric, no us puc enganyar, acabada la marxa em feia fins i tot vergonya haver estat tant poruc i sobretot haver-ho expressat, però és que realment no veia clar poder fer la distància més llarga de la meva vida i amb una mitjana més alta. Jo acostumo a rodar entre 23 i 25km/h i només en les triatlons havia fet millors marques. Jo mirava els temps de l’any passat i malgrat la pluja i el fred el desè per la cua va aconseguir acabar els 175km amb 8 hores, això suposava rodar a quasi 22km/h, per tant tenia els meus arguments.
Al final tot va anar de conya i per tant crec que ho he d’agrair a molta gent. Començo per la Txell i en Miquel, sincerament sense ells no ho hagués pogut fer tant bé, la seva experiència i companyia ha estat clau (ja ho explicaré en la crònica). Evidentment agraeixo també al Josep Maria que em va acompanyar fa tres setmanes a inspeccionar Bracons i el darrer port i que m’ha empès. Al Xavi i a la Bea que darrerament han estat els meus companys d’entrenament en bici i que m’han animat molt, als que vau fer Cabrils ja que va ser un estreno competitiu en bici (com em va apretar el Raül). Al Robert que em va reiniciar en el món de l’esport de competició (i ya ves, no he parado), al Nico que m’hi està acompanyant i que juntament amb l’Ivan hem rodat cents de km fent el Camí de Santiago. Als de Tomás Domingo que em van vendre no sé quin producte que ajudava a convertir el greix en glucosa (no era doping eh) i que em va donar ales per pujar el darrer port, als de SBR perquè sempre és agraït anar coneixent gent en el món de l’esport, o als que vaig conèixer a El Raurell el dia abans i que em van donar molts bons consells. Un extra pel Jaume i el Ferran, que no sé com ens ho fem que sempre coincidim recollint el dorsal, que posen el punt divertit (ja ho explicaré) i que em van comentar que seguien el bloc cosa que m’emociona i m’anima, de fet a tots els seguidors del bloc i als que en tene un, s'ha creat una bona xarxa. Als amics de sempre amb qui vaig dinar el dissabte i es van adaptar a anar a una pizzeria i en general a tots els que m’heu demanat com m’ha anat i m’heu animat, entre els quals incloc particularment al Pau que espero que algun dia torni a rodar amb mi. Com no al Carlos que va insistir tant l’any passat en què fes Remences i que aquest any no m’ha pogut acompanyar. A tots els que entreneu amb mi. Als meus germans que flipen amb el què faig, a més de deixar-me un casc més de pro que el què tinc. I per acabar als meus pares que em van parir i em van donar aquest cos que no triomfa en res en concret però que se’n surt de totes amb bona nota, o al meu esperit competitiu que em dóna un plus en les curses i a la Merida que no em falla... I segur que em deixo algú, però això és el que anava pensant mentre pujava cap a Cantonigros avançant a desenes de persones i buscant una explicació a com podia estar rodant tant fort i haver acabat amb més d’una hora d’avenç en les meves previsions.
La crònica: http://www.ironpanic.com/2009/05/cronica-terra-de-remences.html