Crònica Triatlo B de Banyoles

Ja estic a mig camí!, ja he estat capaç de competir durant 5 hores i el que és millor passant-m’ho bé.

Després d’un darrer mes complicat (lesions, malalties... ja ho he anat explicant), arribava a la setmana de la triatló tranquil i confiat que podria fer un bon paper i que no patiria en excés. Els nervis només van aflorar en petits moments, en el brifing, preparant les coses al box, res de l’altre món, m’ho passaria bé. Un altre element relaxant va ser el poder estar a casa la Caro i la seva mare, que ens van acollir perfectament.

El dissabte vam sortir cap allí, direcció Besalú, passat Banyoles em començo a fixar amb la carretera: llargues i poc pronunciades baixades i pujades. La casualitat fa que per la tarda decidim anar a la platja i fem el segon tram, el de Besalú cap a Figueres (més del mateix) i el camí del port d’Esponellà, carretera secundària ben asfaltada i amb corbes que porta a la famosa pujada de 2,5km.

Després d’una mala nit (la orxata no és gaire fàcil de digerir) i sense poder “buidar”, em trobo preparant el Box tot parlant amb la Bea, a qui agraeixo el suport moral i tècnic. Ja sortint em trobo amb el Josep Maria, amb qui ens saludem ràpid i que em comenta que ell va a acabar (no m’estranya, ja té els objectius anuals perfectament assolits), i amb el Nico amb qui anem cap a la plataforma de sortida comentant les darreres impressions.
La sortida una miqueta caòtica però de seguida em trobo nedant molt còmode: la temperatura de l’aigua ideal, el recorregut perfectament marcat (amb carrils en el tram més llarg), i sobretot el meu nivell inferior al grup capdavanter, fa que vagi tota l’estona bastant lliure, fins i tot el pas per la bolla és molt net. Sé que podria apretar més i de tant en tant faig més força, però em limito a fer bones braçades, a respirar pels dos costats i a gaudir de l’estany. Sortim de l’aigua i una altra volta de 1.100 metros. Tot just al final sembla que el peu se’m contractura una mica però de seguida es passa. Al final surto amb quasi 52 minuts, però molt content.
Transició i cap a la bici. El recorregut és simplement perfecte: pujades constants on s’ha d’apretar, baixades per relaxar músculs, algunes rectes on anar acoplat i la pujada d’Esponellà que la veritat pels què entrenem a Collserola, és ben senzilla i ajuda a canviar el xip. Em sento molt bé, i fort sobre la bici, i no paro de superar a ciclistes, tot i que el meu ritme és de rodar i rodar sense un desgast excessiu. Acabada la primera volta, miro el crono, faig càlculs i començo a sentir la veu del Pau (“has de baixar de 5 hores”), encara no ho veig clar. La segona volta semblant a la primera, crec que puc anar un pelet més ràpid però com que segueixo superant a ciclistes imagino que ja vaig prou bé (al final satisfet i considerant que he portat un bon ritme, tot i que si miro la meva classificació en el parcial tampoc és espectacular, com va la gent!).

I així i després de 3 barretes arribo al tram del running que es pot resumir en un parell de frases. Recórrer 20km a un ritme més o menys constants i amb dolor muscular des del primer. Primera volta amb la preocupació dels quadríceps que m’avisen, però amb un crono de 29 minuts que em recupera la moral. Durant la segona volta i gràcies a un tal Albert (que està fent la darrera), mantinc el ritme tot xerrant amb ell, he aconseguit mantenir el dolor muscular. El tram final, però se’m torna a clavar, 31 minuts. L’última volta molt dura però pensant que ja està, que baixo de les 5 hores i que ja s’acaba la triatló. Olé.
Al final, la claca (com en cada pas per meta) m’anima i la veritat em sento un heroi, estic molt content. Gràcies a l’Anna, als papàs, al Carles (que va fer la seva particular TRIatló: sortir dijous, divendres i dissabte), a la Bea i a tots els que durant el trajecte et van animant i dient que falta poc (sigui o no veritat).

Temps final:
Posició 128 3169 CORTADAS GUASCH, PAU INDEPENDIENTE ABM 4:49:00
Nat 194 0:51:56
Bici 144 2:23:37 33,42km/h
Run: 85 1:33:27

És una triatló magnífica i m’atreveixo a dir que Banyoles hauria de tenir un Ironman. En quant a les sensacions comparat amb la marató són d’arribar també al límit, però de manera diferent, és un límit més muscular, és aprendre a controlar els impulsos, les ganes d’anar més ràpid, a córrer no contra el crono sinó contra la incomoditat. Crec que en la marató al ser 42 km al mateix ritme i amb el mateix moviment els músculs aparentment no pateixen tant, o millor dit pateixen però no es nota tant. Costa tant d’explicar, en definitiva, que el dolor que portes corrent és el fruit de la bici i per tant el què s’ha de fer és aconseguir relaxar la musculatura de la bici mentre es córrer; per contra en la marató, en els segons 20km portes el cansament dels 20 primers i per tant hi ha més un risc de saturació, de trencament, i de fet quan vaig al límit en una cursa de mitja o llarga distància acabo més carregat que a Banyoles.
Ja he acabat la temprada competitiva, i ara comencen els hobbies: Cavalls del vent i Volta a Catalunya, i excursions en BTT amb els col·legues i la Bea. Sóc lliure!

Aprofito aquesta entrada per felicitar al Nico, va fer uns parcials boníssims en natació i bici i punxar una mica en el running va acabar amb 4:36:25 amb els següents parcials:
Nat: 64 0:41:26
Bici: 76 2:13:50 35,86km/h
Run: 132 1:41:09
Quin crack!