Finisher Carles

Carai si en comptes de triatletes sembleu redactors de l’Sport. La veritat és que això d’escriure no ha estat mai el meu fort, sinó que li diguin a aquella maleïda professora de català que un dia va parar un dictat al mig de tota la classe per dir:”Carles, t’ho com ho escriuries?... No em responguis, fes-ho al revés!!!” ..i la molt cabrona va encertar. Però vaja ho faré el millor que pugui.

Ja que faig referència al col·legi, moltes de les sensacions m’han recordat a aquella època: els nervis (i les cagarrines) abans d’un examen, un partit de bàsquet o el Cross. Aquella sensació contradictòria de que no tens pressió però vols fer el millor i ... a patir amb gust! La gran diferència és que si bé a gimnàstica no era el primer sempre estava en el grup capdavanter i treia bones notes; dissabte... entre els 20 últims de 120... jejeje...

Pel què fa a la part purament tècnica, per mi la triathló va ser dura, però tot i això em vaig sentir bé tant nedant com en bici, al meu ritme, conservant energies per la pujada de la que tant ens havien parlat el dia que vam anar a fer el circuit de bici. Vam passar el tram espectacle i allí la organització ens va dir que tot era baixada, però no m’ho volia creure, i sort que no ho vaig fer. Trialera cap a baix i quan vam arribar al trencall, desviament en sentit contrari i, a pujar de nou! Xino, xano i sense remordiments a l’hora de baixar de la bici quan veia que les cames ja no tiraven, i va ser aquí quan vaig començar a tenir males sensacions. Sempre que posava el peu a terra, em feien mal tots els músculs de la cama, especialment quadriceps i isquios, sí, especialment l’isquio que em vaig “trencar” fa 6 mesos en una merda de partit de bàsquet. Aleshores aquí entra la diferència entre un bon atleta i jo; em va començar a decaure la moral: em trencaré! Per sort em vaig deixar anar a la trialera de baixada, i vaig passar a 2 més; tram de carretera (la meva bici va de conya en aquestes condicions) i a córrer. Temia que arribés aquest moment, no m’agrada córrer, al meu genoll encara menys i les cames es negaven a tocar el terra. Deixo la bici intento estirar però veig que serà pitjor, si estiro isquio se’m puja el quadricieps i al contrari, merda! Però vaja sento la claca! Que collons, a provar-ho. Començo a córrer, carai encara... serà l’orgull d’estar davant de gent. Què passa amb el recorregut, no va pel riu, creuem el pont? Entro al poble? Oh,oh... el Ramon (el meu jefe) em va dir que hi havia unes escales inacabables que pujaven a una església que havia restaurat feia anys... i sí carreró. Trencall a mà dreta i.... sorpresa LES ESCALES. Les cames tornen a dir prou, cada graó m’avisen de que no soc un triathleta, m’he d’apretar els quadriceps a cada graó perquè no em pugin. Arribo després d’una eternitat a dalt i quin suplici; no vull córrer, no em vull passar més mesos de baixa per un trencament de fibres, o perquè el genoll se m’inflama (el metge m’ha recomanat no fer baixades i clar “todo lo que sube , baja...”) maleeixo que no hi hagi un avituallament d’aigua a dalt. Per sort tinc un davant que sembla que encara li senta pitjor que a mi; és cruel però això em dona forces, començo a córrer en el pla i vaig bé de nou. Bien! sensacions positives, canvio el xip, ja queda menys, ja se el que m’espera a la segona volta, i accepto que només podré córrer en els trams plans; però ACABARÉ!!! Així que la segona volta igual de dura però amb una ampolleta que m’enduc escales amunt. Pujar, baixar, pujar, baixar, pujar, baixar... i veig el riu. T’entren energies de no saps on i a apretar una mica més! He acabat, un somriure enorme envaeix el meu rostre. Veig el Xavi, vaya crack, com em va passar a la bici, veig al Marc Raventós aquest ni l’he olorat, jejejeje... i pregunto pels altres, ja tinc ganes de felicitar-los, vaya cracks i van arribant tots contents, jo cada cop més, quin ambient més xulo! Quant companyerisme! I quina claca tot el circuit, és genial! Visca la claca! Visca la claca!
109 CORTADAS GUASCH, CARLES ABM 3:29:25
Nat 80 0:14:37
Bici 102 2:34:11
Run 111 0:40:37